Quan la nit cau a l’illa els estels comencen a encendre el cel. Un nen obre els ulls però no mira el seu voltant en penombra. Mira endins, rere la primera foscor hi ha llumetes. Més enllà, colors. Quasi distingeix tot l’arc de Sant Martí. Imagina formes i figures. Un animal, potser una vaca? Pasturant en un prat. Les fronteres s’amplien, apareix un gran ramat. Al fons, les muntanyes contemplen i acullen l’escena. Una caseta perduda saluda fumejant, convidant a qui la vegi a passar i a resguardar-se en la calor de la llar. A dins, ben a prop del foc, una nena llegeix un conte. Entre les lletres d’impremta apareixen màgiques i triomfals les il·lustracions. El traç és delicat però concís. Les figures semblen tan reals… Tot i així es percep un greu error, que no passa inadvertit a la mirada crítica de la nena. No hi veu blaus, ni verds, liles o vermells. Solament negres, grisos i marrons. Dibuix rere dibuix el patró es repeteix. Ni una espurna de color viu i alegre. Amb el cor encongit la nena accepta el repte de llegir les paraules que tanta mandra li causaven abans.
En un indret llunyà en temps i distància un infant somriu sota els estels. Protegit entre mantes al seu llit que cada cop s’encongeix més de pressa. L’aniversari és imminent i repassa la gran festa, com ho celebrarà, a qui convidarà i quines sorpreses descobrirà. Anys després, el noi ja és gran. El llit ha quedat petit però tot i així l’acull. L’últim lloc de resguard que li queda. El darrer consol. A fora els colors s’han esvaït, en el seu interior té la certesa que han fugit corrent, escapant-se de tanta foscor. La gent de l’illa cada cop és més esquiva, més encongida, carregant amb un gran pes sobre les espatlles i un profund pou dins del cor. Dia a dia el gris tenyeix el mar i les ones, fent conjunt amb els cabells que encara aguanten en els caps cots de la gent. Un silenci feixuc assola i envesteix l’ illa, rere tot i hom, una ombra. L’amenaça imminent de la guerra.
En el resguard de la distància la nena ja és noia i ha descobert que el conte en realitat és un diari. Els dibuixos són fotografies i segueixen en blanc, negre i sèpia tot i que ja apareixen les primeres imatges en color. Avui és el primer dia que el vermell l’assalta. A primera pàgina, però en un racó, una antiga illa devastada la saluda. Entre les runes, un llit petit, i un cos aliè descansa en un terra fred. La vida escapa en el vermell del terra, com roselles a la primavera, petites taques de vida en una fotografia grisa.
Neskalua (pseudònim)