A dos quarts de set del matí, la dolça melodia del despertador enceta un nou dia, “És per tu”, una mítica cançó del grup de rock català Lax’N’ Busto ressona a tota l’habitació. Mentre la Shaira, una noia molt atractiva, alta, de pell negra com la xocolata, una llarga cabellera morena i amb la mirada més penetrant que et puguis imaginar, busca el cos nu de l’Estel amb les seves mans. Seguidament l’abraça i besa els seus llavis al mateix temps que li xiuxiueja el bon dia més tendre del món. L’Estel, una noia de constitució esvelta, de pell clara, cabell pèl-roig i uns ulls color mel, li somriu amb complexitat acostant-se als seus llavis per tornar-li el bes i a continuació li diu:
– T’estimo princesa meva! Pots quedar-te al llit deu minuts més, jo aniré a preparar l’esmorzar.
– Saps que ho ets tot per mi, oi? T’estimo reina, i ho faré sempre!
– Si clar que ho sé, no en tinc cap dubte.
Llavors, després de fer una mica l’onso, l’Estel s’aixeca del llit i va cap a la cuina on prepara un esmorzar d’allò més complet: torrades amb margarina i melmelades de diferents sabors, suc de taronja natural, una bandeja plena de fruita de temporada i dues tasses de cafè. Mentre està immersa en les labors culinàries de bon matí, quan gairebé ja ho té tot enllestit, la Shaira la sorprèn rodejant-la amb els seus braços per l’esquena i suplicant-li sensualment:
– Mmm… Tot això que has preparat fa una pinta exquisida. Però saps que m’agradaria fer abans d’esmorzar?
– Què?
– Vull que em donis la mà i em segueixis al quarto de bany, perquè ja saps el molt que m’agrada dutxa’m amb tu…
Després de dutxar-se i esmorzar plegades van cap a l’habitació per vestir-se i arreglar-se per anar als seus respectius treballs. La Shaira va acabar la carrera als vint-i-quatre i ara ja fa 8 anys que exerceix de psicòloga i s’ha seguit formant per destacar en la seva professió. Tant és així, que des de fa un any i mig ha aconseguit obrir una consultoria particular a Lleida que li va d’allò més bé. Ara bé, també cal dir que ha hagut de lluitar molt dia rere dia per guanyar-se un reconeixement públic, perquè malauradament en ser una noia d’origen africà la vida o més ben dit la societat encara et fica més traves. L’Estel fa tres anys que acabat la carrera de mestra de primària. Avui és el seu tercer dia a una escola pública de Balaguer, on ha aconseguit entrar cobrint una substitució per tot el curs. La veritat és que està d’allò més contenta i il·lusionada per a demostrar tot el seu talent en aquesta professió, però a la vegada encara està bastant nerviosa. Bé, ja se sap que tots els començaments són complicats, i a la vegada fonamentals, ja que és quan els alumnes i l’equip de professorat creen la teva pròpia imatge mitjançant tot allò que dius i demostres, en definitiva, com actues en cadascuna de les situacions que es presenten en el dia a dia d’una escola.
Són les vuit i deu del matí quan un veí de Torrefarrera les saluda amistosament mentre estan traient els cotxes del garatge. La Shaira acostuma a arribar a la feina a dos quarts de nou i a partir de les nou rep els seus primers pacients. Per una altra banda, l’Estel té uns trenta minuts de cotxe aproximadament fins al col·legi, però sempre surt de casa amb temps perquè odia fer tard als llocs.
– Adéu reina! Ens veiem al vespre – diu l’Estel tot llençant-li un petó amb la mà des de la finestra.
– Que tinguis un bon dia preciosa i recorda que ets una mestra excepcional! – diu la Shaira pujant al cotxe.
Durant el trajecte cap a l’escola a la ràdio del cotxe sona la cançó de “Corren” una peça emblemàtica del grup musical Gossos. La lletra de la tonada endinsa a l’Estel en els seus records d’infantesa i adolescència. Per una banda, el record espantós de la senyoreta Vicenta de l’escola de primària que encara avui, odia amb totes les seves forces. L’Estel mai ha pogut entendre perquè li tenia prohibit jugar amb els nens a l’hora d’esbarjo. A Ella li encantava jugar a futbol o a bàsquet, tanmateix, s’havia de resignar perquè la senyoreta Vicenta no la deixava i li deia que aquests tipus de jocs no feien per una nena. Ara bé, un dia com molts altres, a l’hora de menjador, l’Estel estava jugant a futbol amb els seus amics, i la veritat és que era tota una “crack”. Però, malauradament, es va fer un petit esquinç al turmell del peu dret en una jugada ofensiva. Llavors, en sonar el timbre de les tres de la tarda, quan la poca-solta de la senyoreta Vicenta tragué l’entrellat de com s’havia fet mal, no se li va ocórrer res més que dir el següent en mig de tota la classe:
– Ja t’està bé això que t’ha passat! A veure si així aprens a fer cas del que et dic. El futbol no és un esport de noies. Aprèn a escoltar el que et diuen perquè és pel teu bé. A més a més, t’hauria de caure la cara de vergonya perquè el teu pare ja no sap què fer amb tu perquè només t’agrada jugar amb nens.
Després d’aquestes dures paraules llançades com a ganivets afilats, l’Estel va sortir corrents de la classe amb els ulls plens de llàgrimes.
Per una altra banda, estava el tema del seu pare, el qual mai l’ha arribat a entendre. En el seu cap es reprodueixen les paraules i les imatges que van marcar un abans i un després en la relació amb el seu pare. Quan l’Estel tenia setze anys, un dia després de sopar, ell li va dir si podia pujar un moment a la seva habitació. Ella inconscient d’allò que estava a punt de succeir, va començar a pujar escales amunt sentint les fortes passes del seu pare al seu darrere. Quan va obrir la porta de l’habitació, l’ordinador estava obert damunt l’escriptori i a la pantalla si podia veure una foto on apareixia ella besant-se amb una altra noia, la Paula, el seu primer amor.
– Què representa això? – va dir el seu pare amb una cara realment aterridora.
– Doncs…
– Doncs què?
– No t’ho puc amagar més, representa el que veus, crec que és prou clar.
– Però tu hi tens alguna cosa dins del cap? Què et penses que pots fer el que et doni la gana? Això és està malalt!
– No he triat ser així, però no ho puc evitar. No puc ser diferent! Ella m’agrada i l’estimo.
– Ara mateix anirem a casa seva a explicar-ho tot als seus pares! – li crida tot agafant-la del braç.
Mentre el seu pare l’arrossegava cap al garatge ella no parava de suplicar-li que pel que més volgués no anés a casa seva. Per desgràcia, tenia molt clar que la notícia a casa de la Paula seria una altra bomba de rellotgeria. L’Estel encara no sap com, però va aconseguir convencé aquell home enfurismat perquè no puges al cotxe. Ara bé, ell li va fer prometre que no ho tornaria a repetir, ja que no toleraria tenir una filla lesbiana. Tanmateix, les preferències sexuals no canvien perquè t’ho ordenin o t’ho imposin. Un any i mig després, a tan sols cinc dies perquè l’Estel complís els divuit, el seu pare va sortir de treballar abans de l’hora per anar a comprar. I desafortunadament, quan passava amb el cotxe en direcció al supermercat va veure a la seva filla passejant de la mà de la Paula. L’Estel no es podia imaginar el terratrèmol que li esperava en arribar a casa.
– Crec que et vaig deixar molt clar que no toleraré que estiguis amb una noia i avui t’he vist amb ella! Vull que et passi la niciesa d’una vegada i deixis de jugar!
– Pare t’asseguro que no és cap joc. Sóc així i no canviaré per molt que m’ho diguis. No puc canviar!
– Doncs si ets així que et quedi clar que no et considero filla meva!
Després de sentir aquesta última frase, l’Estel va quedar destrossada i quasi sense alè digué “adéu” i tornar a sortir per la porta per la qual acabava d’entrar. Després de més de dues hores plorant fins al punt que li costava fins i tot respirar va agafar el mòbil i va trucar a la seva mare, la qual vivia a un petit poble de muntanya. Ella només sentir la veu de la seva filla, sense saber encara el motiu de tanta tristesa, va agafar el cotxe i en menys de dues hores es va presentar al seu costat. Plorant a llàgrima viva li va explicar tot el que acabava de passar, i donades les circumstàncies, la seva mare no va dubtar en recolzar-la. A partir d’aquest dia va perdre tota relació amb el seu pare, no obstant això, l’Estel encara té l’esperança de rebre una disculpa d’ell algun dia. A més a més, tot aquest rebombori va suposar que trenques la relació amb la Paula, ja que el seu pare, després de fer fora de casa la seva pròpia filla va anar a explicar-ho tot als pares d’ella. L’endemà la Paula va trucar a l’Estel i la va deixar per telèfon, estava aterrada, ja que també va passar per un infern. De fet, quan la gent que realment t’importa no és capaç d’entendre’t i et deprecia per una preferència sexual notes com la teva vida s’esvaeix.
Finalment, després d’evocar-se en els records del seu passat, l’Estel arriba al pàrquing de l’escola, atura el cotxe i es dirigeix cap a la porta del centre, més decidida que mai, per posar el seu granet de sorra educant en la diversitat i per la diversitat. I així, a poc a poc, anar ensorrant certs ideals que malauradament encara romanen en la nostra societat.
Marcanum (pseudònim)