Jaume Plensa. 2015. FONT: http://jaumeplensa.com/venice2015/
Viure és viure una vida políticament, en relació amb el poder, en relació amb els altres, en l’acte d’assumir la responsabilitat del futur; però, no és conèixer per endavant la direcció que prendrà, ja que el futur, especialment el futur amb i pels altres, requereix una certa capacitat d’obertura i de desconeixement; implica ser part d’un procés, el resultat del qual ningú pot predir amb seguretat.
Judith Butler, 2006
.
La construcció de la identitat com a desafiament pedagògic
Les construccions de gènere emergeixen dins d’un context canviant i líquid on les nostres formes de vides “estan relacionades amb la reconstrucció, en la construcció de la realitat, en la transformació i en la responsabilitat amb el món” (Bauman, 2005; 51). La societat marca uns patrons de normalitat on el nen ha de jugar amb cotxes i les nenes amb nines. Aquestes divisions es van manifestant i reforçant tant en l’entorn familiar com escolar. Què genera aquestes creences? En totes les societats pot succeir que algunes persones tinguin aspectes que no corresponen al binarisme que estableix el seu entorn, inclús pot arribar a no correspondre a cap de les opcions “oficials”. A poc a poc, això va proporcionant a l’infant limitacions i desaprovacions socials a causa de les ruptures de normes socials, ja que certes accions estaran condicionades a força d’ajustar-se a heterocentrisme fixat. Consegüentment, cal ser conscient que els processos de formació de la nostra identitat de gènere en la infància és àrdua per raó de l’auto-definició.
Míriam Cameros. FONT: www.myriamcameros.net
El fet de néixer en una societat occidental genera conseqüències tant en l’àmbit personal com social. Fins i tot, abans de néixer, ja es tenen unes idees que condicionaran el nen o la nena a causa de les expectatives que les famílies generin com: “deurà ser el millor jugador del món” o “deurà ser una model”. Tenint en consideració que abans de néixer ja s’estan generant expectatives, això proporcionarà uns rols que l’infant ha de continuar si vol encaixar en la categorització social. Qualsevol manifestació de gai, lesbiana, bisexualitat, intersexualitat o transsexualitat quedarà condicionada pel fet que no compleix els paràmetres de gènere.
En cas que el seu entorn no entengui que ser gai o lesbiana és una riquesa i no un problema social, s’engendraran uns obstacles difícils de sortejar. D’altra banda, quan s’eixamplen les barreres amb el que respecte a la diversitat sexual, pot donar lloc a l’homofòbia. Segons l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya (OHC), els casos d’homofòbia al nostre país, lamentablement, continuen creixent. Els atacs per gènere són presents en una societat on, com diu Brigitte Baptiste[1], la diversitat és la forma en la qual la vida s’expressa per respondre a un ambient determinat, és l’exploració de les possibilitats d’existir. Això ens porta a reflexionar sobre quin és el posicionament dels diferents sectors socials davant la diferència i l’acceptació de les identitats de gènere.
En molts casos, aquest posicionament porta a la discriminació segons característiques, interessos o actituds i a donar uns privilegis a algunes persones, reprimint la llibertat d’altres. La discriminació es genera atès que hi ha un pensament negatiu quan un nen o una nena trenca amb el binarisme entre home i dona. N’és un bon exemple el fet que la primera pregunta que fem quan neix un bebè és referent al seu sexe. Com diu Kate Bornstein, “¿Es niño o niña? No lo sabemos, todavía no nos lo ha dicho” (Bornstein, 1994). Així doncs, en el moment que el metge dictamini si té vulva o penis, darrere seu tindrà una realitat que pot arribar a no correspondre a la seva identitat.
¿Es niño o es niña? Ispirado en el trabajo de Kate Bornstein (1994), por Isa Vázquez. FONT: http://semiramisenbabilonia.com/transexualidades-abriendo-vias/
I el que és més greu encara és que moltes persones consideren l’homosexualitat com un trastorn psicològic del desenvolupament de la identitat sexual, caracteritzat pel conjunt de comportaments i pràctiques basades en l’atracció eròtica cap a l’individu del mateix sexe. Tanmateix, per altres persones, és una forma de vida. Ara bé, fa falta qüestionar-nos si quan diem que valorem la diversitat “ens referim al fet que vam crear llocs on les persones de diferents gèneres, raça, classe i identitat sexual poden ajustar-se i portar amb si els atributs socials i culturals que els defensen com a diferents, inusuals, transgressius? O volem dir que ens agrada la idea de la diversitat, però, a la pràctica, tendim a encobrir, silenciar, des-sexualitzar, redreçar o ignorar les diferències culturals?” (Talburt, 2005; 145).
Bansky – Gay Bobbies (2004) FONT: http://www.inspiredcitizen.com/art-that-speaks-the-language-of-love-gay-bobbies-by-bansky/
Aquesta reflexió ens porta a adonar-nos que no sempre es respecta el que els drets i les lleis estipulen, el mateix currículum escolar diu que cal “reconèixer i sentir la diversitat social, cultural, de gènere i d’orientació afectiva com un fet enriquidor de la convivència, sabent explicar els mateixos costums i mostrant respecte pels costums i maneres de viure de cultures diferents” (Generalitat de Catalunya, 2009; 95).
D’altra banda, entenem que la diversitat sexual va més enllà de les orientacions sexuals, donat que és molt important situar els aprenentatges sobre aquesta diversitat dins d’un context. Fer emergir la diversitat sexual en el dia a dia de les escoles és qüestionar els models estàtics que ofereix el sistema. Perquè si el mestre o la mestra obeeix els models estereotipats i sexistes davant una aula, estarà generant un model d’omissió i de no-normalitat.
Morgan Boecher. Orígenes de la transexualidad. FONT: http://sillytranswoman.blogspot.com.es/2014/01/where-does-transsexual-ity-come-from.html
Com un nen o una nena pot anar construint la seva identitat si no és 100% acceptat pel seu entorn? Com ho pot fer si no té altres models amb els quals es pugui identificar? Com fer-ho si té por del rebuig que veu en els mitjans de comunicació o en el seu dia a dia? Com expressarà els seus sentiments i emocions quan tota la vida ha sentit que ser homosexual, bisexual o qualsevol altra forma d’entendre la sexualitat és dolenta? Quina discriminació social està generant el seu entorn?
La discriminació social recau en les creences que es van teixint a partir de prejudicis, actituds i valors que la societat normalitza. Talment, com explica R-L Platero, (2014) “l’assetjament també està motivat per raons com l’aparença, el grup ètnic, la diversitat funcional, l’accent, la migració, etc., de manera que nenes, nens i joves transsexuals i/o, si trenquen les normes de gènere poden estar sent discriminats pel cúmul de circumstàncies i experiències que encarnen” (p. 211). És així com a l’escola es tendeix a reproduir els valors i creences socials amb relació al gènere, la diversitat sexual, la cultura o les classes socials. I, certament, tota estandardització comporta un rebuig de la diferència i, com a conseqüència, la marginació social de les persones diferents.
Tot això té unes conseqüències educatives perquè tal com ens diu Susan Talburt “el que diem i el que callem, el que s’expressa i el que se silencia donen lloc a un coneixement de tremendes implicacions per al nostre alumnat. Els professors homes gais poden transgredir en les construccions heteronormatius i paradigmes patriarcals” (Talburt, 2005; 54).
Helen Cabello i Ana Carceller. El Estado de la Cuestión _un ensayo performativo, 2015. Instalación site-specific en el Pabellón español de la 56 Bienal de Venecia FONT: http://cabellocarceller.info/cast/index.php?/proyectos/el-estado-de-la-cuestion/
L’educació ha d’anar cap a la sensibilització i l’acceptació de qualsevol forma de vida, siguin quines siguin les seves característiques. Si l’aula no és un lloc de sensibilització dels nens i de les nenes, un lloc de treball del respecte, de la tolerància –de l’acceptació de les persones sense que importi ni el gènere, la raça o l’ètnia– la societat no aconseguirà avançar. La LOE ens diu que hem de treballar en contra del “rebuig dels estereotips i prejudicis, així com de les situacions d’injustícia i discriminació, per raons de gènere, orientació afectiva, origen i creences, desenvolupant sentiments d’empatia i respecte als altres” (Generalitat de Catalunya, 2009; 91). Però quines pràctiques educatives estem duent a terme? Sabem veure més enllà de la dicotomia entre una persona heterosexual i homosexual? Quina responsabilitat tenen els educadors i les educadores?
Segons Peter McLaren, 1997), el que cal és construir una pedagogia de la diferència:
“(…) els educadors tenen la responsabilitat de construir una pedagogia de la “diferència” que no demonitzi a “l’altre”, sinó que intenti situar la diferència tant en la seva especificitat com en la seva capacitat de proporcionar elements per a establir críticament relacions socials i pràctiques culturals” (McLaren, 1997; 36).
Així doncs, és important (de)construir els continguts culturals establerts en la societat per trencar amb l’arquetip dominant masculí que afecten en el dia a dia de l’infant i, per tant, repensar el paper de l’escola en la construcció del gènere i el sexe dels nens i de les nenes dins del sistema educatiu. D’acord amb Marina Subirats, (1999), cal fer-ho per tal de “descobrir que el sistema educatiu és molt més que un expenedor de títols, és un espai de socialització diferenciada, en el qual hi ha regles summament estrictes, encara que invisibles, que modelen amb gran precisió les personalitats i individualitats, que construeixen l’èxit i el fracàs, que separen als que estan destinats a plegar-se a elles” (Subirats, 1999; 21-22).
Tot i que sabem que és important considerar una escola que aposti per la coeducació i per la inclusió de qualsevol identitat, la diversitat sexual incomoda al professorat i hi ha una tendència a la passivitat dels estudiants davant els debats a les classes on emergeixen els temes de gènere i diversitat sexual. Així doncs, com recorda Herraiz en el seu relat autoetnogràfic, “quan alguns coneixements es feien explícits a classe era únicament a través dels relacionats amb els descobriments de la sexualitat durant l’adolescència. Entre rialles ingènues i l’ansietat per aprendre ocultant les nostres limitacions, molts vam explorar qüestions que fins aleshores no se solien treballar a l’escola”. (Herraiz, 2008; 55)
Ella és un noi i ho sabia. Sandra Marcos Bonet. FONT: http://lostamongthecrowd.wordpress.com/
L’escola és, en molts casos, com una segona família per als nois i les noies i pot arribar a jugar un paper molt important en la construcció de la identitat. Com s’aborda aquesta construcció dins de l’educació formal, informal i no formal? Quines consideracions es plantegen des de l’àmbit de la pedagogia, de la didàctica i de la sociologia?
Doncs bé, tal com abans hem esmentat “l’escola mai deixa d’educar, educa quan diu que no diu” (Fonseca, en Louro, 2001). Per tant, tot allò que expressa i tot allò que omet forma part d’un discurs, d’una pràctica i d’una experiència educativa, tot allò que conforma l’aula, inclús el silenci, és també discurs. Com el sistema educatiu pot arribar a generar tant silenci davant la construcció d’identitats que trenquen amb els estereotips marcats per un discurs hegemònic? Un/a mestre/a ha d’entendre que hi ha maneres de ser un noi o una noia i ho ha d’entendre atès que és una realitat que coexisteix amb nosaltres. Obeir els estereotips sexistes li portarà a la no-alteritat i a la no-inclusió de tot l’alumnat. De la mateixa forma, amb el fet de silenciar també està creant un discurs sexista i els està dient que s’ocultin dins del context homòfob. Moltes vegades silenciar porta a processos de falta d’autoestima i comportaments autodestructius. Per aquest motiu, és d’elevada importància generar dinàmiques de grup on els continguts informatius i conceptuals emergeixin en diferents activitats per generar canvis actitudinals.
Hi ha moltes coses que es poden fer a l’aula per tal de pal·liar aquest oblit de la diferència sexual, com per exemple establir dinàmiques on apareguin imatges i narracions de la sexualitat, on es pugui analitzar i reflexionar sobre les vivències i construccions de la identitat sexual. Si estem en cursos més petits, els contes o narracions literàries són una bona manera d’abordar les realitats que coexisteixen a la societat. Per tant, treballar la construcció de la identitat implica abordar les creences culturals i valors del grup-classe i tenir molt present la influència del sistema sexe-gènere en la vida dels infants i dels adolescents. Tot i això, cal prestar atenció a les veus dels nostres infants per arribar a conèixer les seves necessitats i entendre els seus comportaments. El respecte a l’alteritat va més enllà d’escoltar, hem de saber qüestionar les dinàmiques d’inclusió i d’exclusió emergents en el dia a dia, amb l’objectiu de reconèixer activament les diverses maneres d’entendre la identitat de cada persona.
S’ha d’anar cap a la consideració de la diversitat de tot tipus gènere, ètnica-racial, de classe social, discapacitat física i, per tant, a trencar els “discursos sobre l’homosexualitat, que fins i tot han estat interioritzats pels mateixos homosexuals, “ja que són” fruit de la paranoia per la qual un model dominant de sexualitat, l’heterosexualitat familiar reproductora, expressa la seva angoixa enfront de les formes sempre renaixents dels modes sexuals eliminats” (Hocquenghem, 2009; 28). Veure imatges, llegir textos, anomenar les formes que adopta el fet sexual humà i dialogar i, fins i tot debatre diferents maneres de pensar al respecte, és una bona manera de pal·liar l’angoixa i de portar a terme pedagogies regeneratives adreçades a la transformació social. Un desig, una esperança i una possibilitat.
Dos nois pescadors de Falmouth. Henry Scott Tuke. 1858-1929. FONT: http://www.jwartsale.com/henry-scott-tuke-c-1_3549.html?page=1&sort=20a
‹gènere i educació