Pink Saris, l’exèrcit dels saris rosa. FONT: http://www.global1.youth-leader.org/2012/05/gulabi-gang-ladies-in-pink-fighting-in-pursuit-of-justice-in-rural-india/
Al llarg del temps han anat sorgint molts tipus d’organitzacions feministes i moltes són també les maneres d’abordar les temàtiques dels gèneres, dels sexes i de les sexualitats. Margot Pujal (2005), en un petit llibre on clarifica breument alguns d’aquests aspectes, discrimina entre el feminisme com a moviment, dels feminismes com a teoria. En el primer cas, es tracta d’un moviment, majoritàriament de dones, que des del S. XVIII, lluita de manera activa a favor de la transformació social. La llibertat i l’emancipació van estar els estendards de lluita dels primers feminismes, on teoria i vindicació van a una.
Manifestació sufragista a Londres (Palau de Buckingham), 1914. FONT: http://www.vintag.es/2015/02/suffragettes-vs-police-vintage-photos.html
Com sia que les dones van ser excloses del sistema liberal de “llibertats” des d’un bon començament, el feminisme liberal va néixer com l’altra cara del liberalisme, configurant i desafiant els límits del seu espai constitutiu. El principal objectiu de les seves propostes era aconseguir la igualtat formal. Les dones feministes aspiraven a tenir els mateixos drets legals que els homes i, posteriorment, a la independència econòmica per aconseguir l’autonomia i la llibertat, conceptes que havien estat definits pel pensament il·lustrat i que, en un primer moment, aquestes feministes adopten.
Laura Mañá. Clara Campoamor. La mujer olvidada (TV) (2011). FONT: http://www.distintofilms.com/esp/tv/proyectos-producidos/item/root/clara-campoamor-la-mujer-olvidada-
Ara bé, molt aviat se’n van adonar que la divisió de dues esferes compartimentades (privada i pública) –que aparentment limitava el poder de l’Estat– en realitat les relegava a un espai on els drets i els avantatges de la ciutadania no hi tenien cabuda. I van inventar el conegut eslògan “el que és personal és polític”, al que temps després li afegirien “el que és polític és personal”. D’aquesta manera, exigint unes llibertats que els hi eren negades i conciliant les tasques productives i reproductives (Silvia Federici[1], 2013), van crear nous espais de llibertat.
Ximena Zamosa 1998. Todo lugar se convierte en hogar. FONT: http://www.artistasplasticoschilenos.cl/658/w3-article-40506.html
L’habitació pròpia que reclamava Virginia Woolf[2] es va configurant amb noves pràctiques de llibertat compartida.
Aquesta lluita d’emancipació té un caràcter reivindicatiu que no qüestiona la identitat femenina; accepta les diferències de gènere com a “naturals”, sense adonar-se de la seva rellevància política. De fet, la identitat no es comença a formular com a problema fins a l’aparició d’El segon sexe de Simone de Beauvoir[3], on l’autora explica que no es neix dona sinó que s’arriba a ser-ho.
Sara Morante, 2012. Casa de muñecas. FONT: http://saramorante.com
La seva lúcida i detallada explicació de la situació en què es trobaven les dones en aquells moments –moltes de les coses que evidencia són encara avui vigents– està basada en els conceptes d’alteritat i de transcendència existencialistes. Ara bé, si per Sartre la llibertat és un estat subjectiu intern, De Beauvoir sosté que ser lliure és poder fer. Així doncs, aquesta autora obre una nova mirada sobre aquest tema que donarà lloc a diferents debats. Tanmateix, algunes feministes han continuat reivindicant els ideals emancipatoris de la il·lustració. Defensen que el feminisme, com a conjunt coherent de vindicacions, és un producte de la modernitat i pensen que l’alliberació de les dones solament és possible a partir del pensament il·lustrat, el qual considera uns subjectes autònoms, responsables i crítics, capaços d’eixamplar l’espai de la democràcia per mitjà de les vindicacions feministes (Cèlia Amorós, 2007). L’aparició d’altres branques feministes i, en general, de tot el pensament postmodern, qüestionen de manera radical aquest pensament liberal, derivant en altres maneres de pensar les identitats i la subjectivació, tal com després veurem.
Helena Cabello i Ana Carceller. Subjectes imprevistos, 2010. FONT: http://www.cabellocarceller.info/cast/
Això afecta la mateixa lluita feminista, fins al punt que, si bé en un primer moment el moviment feminista s’havia mantingut unit, posteriorment es van multiplicar els grups, al mateix temps que es van definir aquestes línies diferenciades de pensament. A grans trets, podríem parlar de: les defensores d’un feminisme de la igualtat (liberal i socialista) que lluiten per una sèrie de drets i de mesures concretes –fins i tot des de l’interior dels partits polítics, dels mateixos governs o de les organitzacions internacionals–; les d’un feminisme que enfoca el gènere com a essència biològica o ontològica; i les que prioritzen les diferències per damunt d’una identitat única de “dona”. Així doncs, avui en dia ja no es parla tant de feminisme com de feminismes, diferents opcions teòriques que s’obren camí en un prolífer debat i que conflueixen de nou davant lluites concretes.
Així mateix, en el context universitari, les investigacions feministes enfoquen nous temes d’exploració i emprenen noves teories (epistemologia/metodologia feminista). D’aquesta manera es van eixamplant les àrees dels sabers. No obstant això, cal dir que a l’estat espanyol els debats acadèmics i artístics fonamentals dels feminismes contemporanis ens arriben tard i de manera restringida, fins al punt que en alguns indrets encara no han acabat d’arribar. Atès que en el postfranquisme tot estava per fer, es va haver de començar per les reivindicacions més urgents. Tanmateix, a partir dels anys 90, les aportacions teòriques dels feminismes del nostre país han estat importants i significatives.
Per a més informació sobre la història dels moviments feministes, veure Ana de Miguel[4] i, per un desenvolupament més extens dels nous feminismes, veure Silvia L. Gil[5], (2011).
Pussy Riot, 2015. FONT: https://cap.ucla.edu/blog/welcome-to-the-2015-2016-season/winter-olympics-pussy-riot-style/
[1] Per estudiar les relacions entre el sistema econòmic, el treball productiu i la reproducció de la força de treball, veure Silvia Federici 2013. Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas. Madrid: Traficantes de Sueños. http://www.traficantes.net/libros/revolucion-en-punto-cero
[2] Virginia Woolf: Una habitación propia. http://biblio3.url.edu.gt/Libros/wilde/habitacion.pdf
[3] Simone de Beauvoir. https://www.youtube.com/watch?v=cq9XdYPfZWc
[4] Ana de Miguel estructura aquesta història del moviment feminista en quatre capítols: Cap1 -El feminisme premodern. Cap.2 -El feminisme modern. Cap.3 -Neofeminisme: els anys seixanta i setanta. Cap.4 -El feminisme de la diferència – Ultimes tendències. http://www.mujeresenred.net/anademiguel.html.
[5] http://www.traficantes.net/libros/nuevos-feminismos-sentidos-comunes-en-la-dispersion
Referències
Amorós, Celia (2007). La gran diferencia y sus pequeñas consecuencias… para las luchas de las mujeres. Madrid: Cátedra.
De Beauvoir, Simone (1949,1987). El segundo sexo. Buenos Aires: Ediciones Siglo Veinte.
De Miguel, Ana (1995). Feminisimos. A: Amorós, C. (dir.), 10 palabras clave en mujer (pp.217-225) Estella (Navarra): Verbo Divino.
De Miguel, Ana (1995). Los feminismos a través de la historia. Disponible en: http://www.nodo50.org/mujeresred/historia.htm
Federici, Silvia (2013). Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas. Madrid: Traficantes de Sueños. Disponible en: http://www.traficantes.net/libros/revolucion-en-punto-cero
Gil, Silvia L. (2011). Nuevos feminismos: Sentidos comunes en la dispersión. Madrid: Traficantes de Sueños. Disponible en: http://www.traficantes.net/libros/nuevos-feminismos-sentidos-comunes-en-la-dispersion
Pujal i Llombart, Margot (2005). El feminisme. Barcelona: Editorial UOC. Disponible en: https://books.google.es/books?id=I47wB2rMEL4C&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false
Woolf, Virginia (1929,1980). Una habitación propia. Barcelona: Seix Barral. Disponible en: http://biblio3.url.edu.gt/Libros/wilde/habitacion.pdf