Ghada

“La llibertat viu lluny d’aquí, i això és l’exili”  (William Shakespeare)

 

Ghada va néixer a l’aldea d’Engel (Síria), tenia vuit germans i tres germanes. De petita estudiava a l’escola de la vila, on jugava amb els amics i compartia més d’una intrèpida aventura amb la seva família. Com és habitual, també tenia alguna enrabiada amb les seves germanes en alguna ocasió. Era una família acomodada, la seva mare era mestra i el seu pare es dedicava al món empresarial. Tota la família eren creients musulmans.

Amb l’esclat de la guerra d’Iraq, l’any 2003, molta gent va emigrar a Síria. Els refugiats iraquís, van ser acollits a les cases sirianes. No hi havia camps de refugiats, hi havia barris sencers per acollir-los. Els pares de la Ghada van acollir una família amb dues filles, que es deien Houda i Sara. La Ghada va fer-se molt amiga d’elles i van compartir moltes experiències juntes. Finalment també es van instal·lar a la vila i el pare de la Ghada els va buscar feina.

El març del 2011 hi ha moviments socials molt destacats a Tunísia, Líbia, Egipte, etc. Les conegudes primaveres àrabs, que van afectar un total de sis països. Aquest moviment social també va arribar a Síria i va començar amb una sèrie de protestes els divendres després de les pregàries. Les demandes de la gent eren de més llibertat, democràcia, obertura, etc. La família de la Ghada també s’adhereix a les manifestacions pacífiques. Però el règim va desencadenar una gran repressió. Les manifestacions a poc a poc es van convertir en combats oberts amb les forces de seguretat.

Des dels països del Golf van començar a arribar diners i armes per lluitar contra el règim dictatorial. Les primeres manifestacions de caire democràtic es van començar a tenyir d’eslògans de caire religiós. La Ghada no entenia què estava passant, ja no anava a l’escola i els seus pares tenien por a l’hora d’anar a treballar. No podia eixir a jugar i el silenci regnava a casa. Un divendres, els seus pares ja no van tornar a casa, ningú li va explicar per què.

La setmana següent de la pèrdua dels seus pares, van començar a caure bombes del cel, l’horror s’apoderà de la vila. La seva casa la van destruir amb una bomba barril i al seu germà el van treure de sota les runes. La Ghada va tenir més sort, però en va sortir molt mal parada, li van haver d’amputar un braç i una cama per les greus ferides. Tres nens van morir a casa del seu veí, els míssils havien destrossat totalment els cossos, pràcticament no n’havia quedat ni rastre. Un cop va recuperar-se del tràgic bombardeig, tant ella com la resta de la família van decidir fugir de la barbàrie de Bashar al-Asad i de Daesh cap a Turquia.

Aquesta nena ha viscut coses inimaginables. El seu germà està mort, van matar els seus pares… Tots ells van morir davant seu. La nena s’ha quedat sola i òrfena. Igual que la majoria dels seus companys. Ara està a Jordània, al camp de refugiats de

Zaatari, el segon més gran del món. Va al col·legi i estudia, però ningú l’ajuda. El futur d’aquests infants ha quedat destruït.

Quatre milions de Siris, com ella, s’han vist obligats a fugir del país. Però uns altres sis milions han hagut de marxar de les seves poblacions. Alguns familiars seus han marxat al Líban on un de cada quatre ciutadans és Siri, en total més d’un milió. Altres han fugit a Turquia, seguint el camí de dos milions de siris.

La Ghada vol marxar a Europa, els que van allí són els que tenen més possibilitats. Els que es queden a Jordània són els més desgraciats. La Ghada s’ha quedat sense casa, ha perdut els seus pares i un germà, ha perdut els amics, ha perdut la vida.

Quan els ulls no volen veure

Europa està sent molt poc generosa, països com Líban, Iraq o Turquia estan acollint milions de Siris. Els països pobres estan essent molt més generosos. A Europa s’escolten frases com: “Ens prendran el treball”, “Viure a Europa serà insuportable”, “Ens estan colonitzant”… Solament cal mirar les xifres per desmentir-ho. A Europa interessa que n’arribin ben pocs i poder controlar les rutes migratòries.

Europa ha “obert” els ulls després de 5 anys de conflicte, més de 200.000 morts, més de 4 milions de refugiats, poblacions totalment destruïdes i, solament hem obert els ulls quan aquest estiu estaven arribant desenes de milers de persones a les nostres fronteres. A Síria hi ha una guerra amb repercussions mundials.

La figura vol representar una crítica a Europa, una crítica a la insolidaritat i al racisme. A Europa, necessitem veure un nen mort a una platja per adonar-nos de la situació dramàtica que s’està vivint a Síria. Però al cap de pocs minuts, ja estem parlant del futbol. Els siris han vist morir 200.000 persones en quatre anys, ells esmorzen, dinen i sopen amb centenars de morts. Ells ho han vist, ho toquen i oloren els morts cada dia. És una barbaritat, ells ho veuen porta amb porta.

És ridícul defensar que entre els refugiats venen terroristes per justificar el no acollir-los. A Europa ens hem escandalitzat per l’atemptat de París, però no ens adonem que d’aquest terror és del que fugen els siris. La gran majoria dels sirians són musulmans i, potser, que entre ells hi hagi algun radical. Però és igual que els europeus que es radicalitzen i van a lluitar amb ISIS. ¿Per aquest motiu hem de pensar que tots els europeus són terroristes?

Guillem Arnau San Martín Guiral

Agraïments

MUME – Museu Memorial de l’Exili (Jonquera, Catalunya).

Bibliografia

Sin noticias de Europa. Jordi Evole. La Sexta, 13 de novembre de 2015.