Conseqüentment, en la perspectiva postcolonial és important reescriure la representació històrica, l’heterogeneïtat, la memòria i l’autenticitat cultural dels pobles colonitzats i marginats pel fet que el discurs modern de la història va sorgir simultàniament amb l’expansió del colonialisme per a legitimar, representar i construir una realitat que servís als interessos del control colonial.
.
Ana Mendieta. Tree of life. 1976
http://theredlist.com/wiki-2-351-382-1160-1126-view-cuba-profile-mendieta-ana.html
.
En aquesta mateixa línia teòrica i política s’elabora el pensament feminista postcolonial que no es refereix únicament a una temporalitat on la colonització ha acabat, sinó a la deconstrucció i desmantellament de l’universalisme etnocèntric, les opressions del capitalisme globalitzat, heteropatriarcal i racista per a qüestionar les relacions de dominació estructural, de supressió de l’heterogeneïtat de els/as subjectes, de les seves veus i de les seves lluites i resistències.
Seydou Keita and Malik Sidibe, A moi seul, 1978
http://staging.artslant.com/la/articles/show/41041
.
Una autora imprescindible en aquesta línia de pensament és Chandra Talpade Mohanty qui va exposar en el text “Sota els ulls d’Occident: acadèmia feminista i discursos colonials” (1984), una crítica interna als “feminismes hegemònics d’Occident” i la formulació d’estratègies feministes basades en l’autonomia de les dones tenint en compte les seves geografies, les seves històries i les seves pròpies cultures. Així, El feminisme postcolonial de Mohanty (2008) constitueix una crítica a les teories de les feministes i acadèmiques occidentals, i al que s’amaga després de la universalització de la categoria social denominada “dona” que marginalitza a les “altres” -negres, indígenes i pageses, afrodescendents, diaspòriques i migrants, lesbianes, treballadores a les maquiles, treballadores del sexe, pobres-. El que l’autora denomina “la diferència del Tercer Món”, per a inhibir l’heterogeneïtat i diferència que caracteritza la vida de les dones d’aquests països. (Vázquez, 2008)
Igualment al pensament feminista postcolonial se circumscriuen autores com Audre Lorde; Bell Hooks; Gayatri Spivak; Saba Mahmood; Gloria Anzaldúa; Rita Segato; Ochy Curiel; Brenny Mendoza; entre altres, per a posar en evidència que els suports discursius i les pròpies pràctiques del feminisme hegemònic–occidental no s’ajusten a les seves visions o bé, la distorsionen (…) assumint la postura universalista que ens uneix l’experiència comuna del “Patriarcat”, es deixen d’observar i analitzar les diferències i la diversitat de les dones operant una colonialitat discursiva. (Bidaseca i Vidal, 2010)
Otobong Nkanga, Filtered Memories 1990-92: Resistance, Lagos Roads, 1992 http://staging.artslant.com/la/articles/show/41041
.
En relació a l’anterior, Gayatri ChakravortySpivak incorpora la noció de “subalternitat”, per a plantejar un espais de diferència no homogeni, que no és generalitzable, que no configura una posició d’identitat la qual cosa fa impossible la formació d’una base d’acció política. La dona, l’home, els nens que romanen en certs països africans, que ni tan sols poden imaginar a travessar el mar per a arribar a Europa, condemnats a mort per la falta d’aliments i medicines, aquests són els subalterns. Per descomptat hi ha més classes de subalterns, els no pot parlar perquè no té un lloc d’enunciació que ho permeti (Spivak en Bidaseca, 2010:33)
Així doncs, Spivak incorpora en un conegut text una tesi que qüestionen si “Pot parlar el subaltern? (1988), I en la qual respon que “no, no poden parlar”, però no perquè estan muts/as; no poden parlar en el sentit que no són escoltats/as, perquè el seu discurs no està validat per la/s institució/és (educatives, des de l’escolaritat primària fins a la universitat, metgesses, jurídiques, científiques) que no només s’han encarregat de silenciar les seves veus, disciplinar els seus cossos, sinó de rebutjar l’escolta i menysprear els seus sabers. Per a Spivak, és impossible recuperar la veu de la dona quan a ella no li ha estat concedida una posició-de-subjecte des de la qual parlar (Bidaseca, 2010).
No obstant això, subaltern no és sinònim de “oprimit”; és qui pot arribar a parlar i deixar la seva condició de subalternitat. En aquest sentit, si ens detenim en les diversitat d’experiències de les dones podrem reconèixer que moltes d’elles han estat en la condició de subalternitat, però també han exercitat la possibilitat de la parla, i, per tant, d’evidenciar la seva situació i d’intentar modificar-la. (Vazquez 2008:3)
.
Umezebi St., New Haven, Enugu 2012
http://njidekaakunyili.com/work/5-umezebi-st-new-haven-enugu
ètnies i cultures