Sonia Alins. Escala daurada, 2014.FONT: http://www.domestika.org/en/projects/106161-la-escalera-dorada-the-golden-stairs
El tema de les diferències apareix amb força en els diferents sectors dels feminismes de finals del segle XX, però és pensat de moltes maneres, fins i tot oposades. Tot un seguit de perspectives de pensament s’interessen pel concepte de diferència: els feminismes de la diferència (més o menys essencialistes), els feminismes postestructuralistes, els feminismes postcolonials/decolonials, la teoria queer, els transfeminismes i els estudis de masculinitats. La diferència esdevé un terreny fèrtil d’on brollen un ventall de propostes i de debats que comencen a prendre forma de la mà de l’anomenat feminisme de la diferència[1].
Eulàlia Valldosera. Envasos: el cult a la mare, 2009. FONT: http://www.elcultural.com/galerias/galeria_de_imagenes/45/ARTE/Eulalia_Valldosera_Dependencias
La forma de llibertat que proposen aquests feminismes no s’aconsegueix lluitant contra unes lleis discriminatòries sinó canviant de manera conscient i deliberada el marc de referència patriarcal per l’ordre simbòlic de la mare. A l’aixopluc d’una genealogia materna, aquestes feministes desconfien dels discursos intel·lectuals androcèntrics i proclamen un canvi simbòlic basat en les experiències relacionals entre les dones i en el “partir de si”, per modificar el propi imaginari i aconseguir transformar el món.
Amy Cutler, 2011. FONT: http://www.tonkonow.com/amycutler2011_1.html
Malgrat l’avanç que això ha suposat per una afirmació positiva de les dones, el concepte de diferència crea tot un seguit d’obstacles al pensament feminista. Teresa de Lauretis[2] (2000) n’esgrimeix dos:
- situa el pensament feminista en una oposició universal de sexe entre les dones i els homes, la qual cosa dificulta l’articulació de les diferències entre les dones i dins d’una mateixa dona.
- no contempla altres importants constructes de subjectivitat que, a més a més del gènere, són la raça, la classe social, l’opció sexual, etc.
Aquesta autora parla de diferències en plural i la seva proposta ressona en alguns col·lectius que no es veien representats dins d’un únic moviment unitari de dones (moviments de gais i lesbianes, feminismes negres i postcolonials, etc.).
Rosana Paulino, 2014. Les filles d’Eva. FONT: http://www.rosanapaulino.com.br
D’altra banda, el sistema dicotòmic sexe/gènere no solament afecta de manera negativa les dones. Els estudis de masculinitats expliquen que hi ha molts tipus de masculinitats i sexualitats a més de les hegemòniques, i que també a “ells” se’ls situa en categories subalternes (veure Lomas, 2003, Seidler, 2005 i Herraiz, 2008).
FONT: http://radio.uchile.cl/2015/01/24/masculinidades-o-como-hacerse-hombre-en-tiempos-del-feminismo
Els feminismes postestructuralistes critiquen el binarisme del sistema sexe/gènere, ara bé, l’objectiu ja no és dissoldre la diferència sexual ni reclamar-la sinó obrir noves possibilitats d’agència. Enfoquen el procés de subjectivació i les posicions de subjecte i ho inscriuen en una trama de poder i de resistències.
Seguint amb Teresa de Lauretis, una de les seves aportacions bàsiques és la creació del concepte de tecnologies del gènere. De Lauretis defensa que ni el gènere ni la sexualitat són manifestacions espontànies del sexe, sinó l’expressió d’unes característiques culturals sexuades en masculí i en femení que conformen identitats per mitjà d’aquestes tecnologies.
Per la seva part, Judith Butler (2001, 2002, 2004) afirma que el sexe és performatiu. Això significa que el gènere no s’expressa mitjançant accions, escrits, paraules o representacions visuals, sinó que la interpretació del gènere –performans– produeix la il·lusió retroactiva que existeix un nucli intern de gènere. Segons Butler, tant el gènere com el sexe són categories creades en el mateix moment de la seva escenificació. Així doncs, la diferència sexual no és quelcom natural sinó que es crea i es recrea a través d’un seguit de tecnologies que tenen un efecte performatiu.
Cabello/Carceller, 2008. Agata como Brad Pitt. FONT: http://www.cabellocarceller.info/cast/index.php?/proyectos/archivo-drag-modelos/
Les tecnologies creen en el subjecte i la seva identitat sexual i de gènere, identitats que es van reproduint a través de la repetició. Certament, el procés de producció de gènere no és natural, sinó que ha estat naturalitzat per la cultura androcèntrica. Per consegüent, el mateix sistema i les identitats poden ser desafiades per un subjecte polític amb capacitat d’agència, ara bé, els canvis subjectius no sempre són possibles, ni fàcils, doncs l’activitat de l’inconscient hi juga un paper determinant. D’altra banda, la transformació social requereix un esforç col·lectiu i d’una confluència d’afectes i de desitjos.
A partir d’aquestes idees, un pas important en el qüestionament dels feminismes liberals i dels feminismes de la diferència, es va donar amb l’aparició de la teoria queer, amb els transfeminismes, i amb el moviment LGBT.
Sonia Pulido. FONT: http://www.ohcolourmein.com/de-vila-matas-a-sonia-y-viceversa/
Mirian Solà (2012) parla d’una nova constel·lació de pràctiques organitzatives, discursos i aliances polítiques que posen en perill la construcció d’una identitat articulada al voltant de la categoria “dona”. L’existència d’una diversitat d’identitats “trans” és un desafiament a la rígida demarcació dels gèneres que fan les nostres societats, ja que posa de manifest que la identitat de gènere no és una cosa estable ni tancada sinó que es va configurant. Mostra que sexe, gènere i desig, no són expressions d’un imperatiu biològic, i sobretot, que hi ha diverses formes de ser home i dona que no poden ser englobades en dues categories rígides que provoquen discriminació i patiment en totes aquelles persones que no s’hi senten representades, ni pel que fa als sexes, ni pel que fa a les sexualitats, constrenyides a l’estructura heteropatriarcal dominant.
FONT: https://transfeminismos.wordpress.com
Això no obstant, mentre continuï regint aquest sistema dicotòmic de categories, no es pot prescindir de la categoria “dona” ni es pot canviar per un concepte de subjectivitat sexualment indiferenciat o postgènere. En aquest sentit, Rosi Braidotti (2000, 2004) concep la diferència sexual com a possibilitat de redefinició de la subjectivitat femenina distanciada de determinismes biològics o físics. Braidotti aposta per una diferència sexual entesa com un projecte destinat a potenciar simbòlicament el que és femení per convertir-ho en una plataforma política, i ho fa contemplant unes diferències construïdes socialment i alhora constitutives de la nostra subjectivitat.
Kiki Smith, Singer, 2008. FONT: https://formenteragirl.wordpress.com/2010/02/21/kiki-smith-sojourn-the-brooklyn-museum-of-art/
Aquesta autora al·lega que cal mantenir la paradoxa de la identitat femenina/feminista que consisteix en la necessitat simultània d’afirmar-la i desconstruir-la. De la mateixa manera, Teresa de Lauretis contempla la diferència sexual en un doble sentit: com el lloc des d’on es justifica un sistema d’opressió i, alhora, com el lloc des d’on es pot rebatre.
Per la seva banda, els estudis dels feminismes postcolonials han demostrat la necessitat d’entendre com s’articula la categoria dona amb els diferents contextos, ja que no és el mateix ser dona heterosexual i cristiana als EUA que ser afroamericana o latina i pobre.
FONT: http://www.laprensa.hn/economia/laeconomia/726012-98/llega-empresa-canadiense-jcorp-a-visitar-maquilas-de-honduras
El descontentament i les denúncies de racisme i classisme cap al moviment unificat de dones –basant-se en el fet que estava inspirat pels valors de les dones blanques–, van créixer en els anys 70 i van donar lloc als feminismes postcolonials als 80. Es tracta d’uns feminismes que apleguen la teoria feminista dels països descolonitzats o neocolonials i la de les feministes que denuncien l’opressió racial dins el marc occidental. Amb el temps, tot un seguit de teòriques han anat teixint un tapís de les diferències decolonials ple de matisos (es pot veure una interessant traducció de textos de feministes postcolonials a Otras inapropiables[3], 2004, que recull escrits de Chela Sandoval, Avtar Brah, bell hooks, Chandra Mohanty, Aurora Morales, Glòria Anzaldúa, etc …). Un nou ventall de diferències que s’impliquen mútuament, possibilitant que cadascuna d’elles pugui afectar les altres. Diferències que, talment, cal estudiar de manera singular i localitzada.
Liliana Angulo. De la sèrie Negra menta, 2000. FONT: http://vkgaleria.com/es/artista/liliana-angulo
Com explica Montserrat Galcerán[4] (2014), és necessari contemplar la interseccionalitat i l’encreuament de les dominacions, no podem situar-nos en una pràctica de resistència simple perquè estem emplaçades en unes cruïlles mòbils i complexes, submergides en realitats plurals. Aquesta autora proposa lluitar des de l’arrelament (portant a terme lluites que ens afecten de manera directa) i des del desplaçament (desplaçar-nos de la nostra situació per empatitzar amb altres). Certament, una persona pot estar oprimida en alguns aspectes o circumstàncies i ser opressora en altres, per això és convenient teoritzar l’opressió i les relacions de poder des de la pròpia experiència i des d’una posició situada. Tal com demostren els feminismes postcolonials, posar-nos en el lloc de l’altre, caure en retòriques de “donar veu” o actuar de manera paternalista, no resulta adient ni ètic.
Shirin Neshat. Serie Éxtasis, 1999. Foto: Larry Barns. Cortesía de Jérôme de Noirmont, París. FONT: http://www.metalocus.es/content/es/blog/escrito-en-el-cuerpo-por-shirin-neshat
La sororitat l’hem de construir, no donar-la per suposada. Hem de congregar des de les diferències per tal de desafiar dogmes, submissions i potestats.