Per Daniel Gutiérrez
Aquest any, a la nostra facultat, s’han analitzat els TFG d’Educació Primària i amb prou feines s’hi han trobat referències sobre gais, i cap sobre lesbianes i altres col·lectius LGBT. Això ens diu que l’educació silencia certes formes de vida. Com creu que es podrien introduir en l’àmbit educatiu, aquestes temàtiques?
Caldria anar a la pregunta de qui educa realment? Eduquen els mitjans de comunicació. Ells ens condicionen i són els qui orienten els nostres consums. Penso que la televisió presenta models homosexuals estètics o caricaturitzats. Si s’estan normalitzant aquests temes en els mitjans de comunicació és pel consum, ja que el col·lectiu gai també hi deixa diners. Té molta visibilitat i es consumeix molt. Llavors, els mitjans pensen: “Els hi incorporem perquè són un sector de mercat molt important”. Si els gais no anéssim d’aquesta manera tan consumista, potser les coses serien molt pitjors per al col·lectiu. Hi ha un autor que m’encanta que és Renaldo Arenas, autor cubà que es va exiliar després de ser perseguit per la seva condició sexual. Ell ens parla de com l’homosexualitat finalment troba la bretxa davant la repressió més horrible que pugui haver-hi. És per això que finalment sempre hi haurà un club de resistència, aquesta capacitat de trobar sempre una sortida i fins i tot aquest gust per la clandestinitat; de mantenir-te als marges, fora de l’oficialitat, en els llocs del que és prohibit. Jan Gene també és un autor que m’encanta, ja que entén l’homosexualitat des del marge i, fins i tot, des del marge associat al crim. Davant d’un rebuig total cap a una societat que ho rebutjava, ell planteja: “Tu m’has rebutjat però jo em convertiré en el criminal que has volgut que sigui, en el qual m’has convertit; ho faré”. Per això ell sempre buscava aquests llocs de marginalitat…
Als anys noranta, quan encara era a la facultat, va formar part d’un col·lectiu de Granada. D’on van sorgir Els Petons Negres i què us va portar a constituir-vos com a col·lectiu?
En una cambra fosca [riu]… El que era més radical no era anomenar-se Besos Negros o fer exposicions orientades cap a aquesta temàtica. La idea era treballar col·lectivament i renunciar a una identitat personal, fer projectes col·lectius. Llavors, el nostre nom dins dels diferents projectes anava variant a mesura que aquests anaven sorgint, i portava al límit el nostre treball en comú i la renúncia a la identitat individual. Aquest projecte neix perquè ens interessava la sexualitat com a pràctica submergida, la sexualitat i el “petó negre” com una pràctica absolutament prohibida. El “petó negre” és per definició el petó més obscè que es pot donar. El petó més radical i més submergit. De la mateixa manera, era com un posicionament clar de cap a on estava orientada la nostra praxi artística.
La repercussió d’aquest projecte (1991) va ser molt bona, el treball col·lectiu era molt original i es va difondre ràpidament. No era gens habitual, aquesta manera de treballar en què sis persones realitzen un projecte unitari de manera independent. Això era realment nou. A part, les propostes van funcionar molt bé, ja que eren molt atractives i radicals.
L’homosexualitat era comuna en el grup; no tots ni totes ho eren, però sí que compartíem la idea de l’homosexualitat com a reivindicació d’una forma de vida negada. Llavors, era reivindicar fortament en aquesta direcció.
Com influeix la teoria queer en aquests primers projectes?
Ens interessava molt Foucault; en aquells moments el nostre posicionament era molt radical, la idea de pedagogia en el nostre treball era dinamitzar tot el que tocàvem i posar-ho en doina. D’aquesta manera, pots arribar a ser molt didàctic, però poc ortodox.
Des dels temps d’Aristòtil, l’educació ha intentat dessexualitzar i normativitzar la sexualitat, apostant per una heteronorma estandarditzada. Com creu que l’escola hauria d’exercir el seu paper en la formació de les persones i, en concret, en el respecte per les formes de vida de l’alumnat?
Ens trobem amb una escola en la qual el que és comú és que es parli de la transversalitat i de la coeducació; però, no obstant això, tot és el políticament correcte, malgrat que la pràctica real no és així. U un noi o noia homosexual les seves pitjors experiències les té a l’escola, ja que és on se senten més rebutjats i es troben més pressionats. Per regla general, tots els models de sexualitat o de rols de família que presenten les escoles són heterocentrats. Llavors, dir el contrari és mentir, per molt que el currículum defensi la igualtat, la coeducació i la inclusió. També és veritat que ha de ser un procés. L’homofòbia està tan enquistada en la societat que, encara que els docents procurin treballar amb el llenguatge o el comportament, tot és heterosexual i tot és discriminatori cap a la dona i l’homosexualitat.
Vostè, com a professor, quines pràctiques educatives ha dut a terme per treballar els eixos d’exclusió com pot ser el gènere?
Jo, com a professor, sóc una mica anòmal. Sóc el mateix a l’aula que en un centre d’art; el mateix. No hi ha diferència, ja que totes dues coses són molt importants i me les prenc amb la mateixa serietat. Per descomptat, aquí hi ha la perfomativitat queer, de la qual ens parla Beatriz Preciados; doncs jo també la porto a l’aula. Per exemple, parlar en femení a la classe. No perquè la majoria són noies, sinó per agitar els estudiants i veure com reaccionen; així veus com els nois es posen nerviosos. Saben que no poden dir res perquè saben que són en un terreny en què això és així i, d’altra banda, hi ha la por del fet que la seva masculinitat quedi desvalorada. Per tant, tot això són tipus de jocs, que no deixen de ser jocs de provocació… o també remetent-me al manifest contrasexual de Beatriz Preciados… En aquest manifest ens parla de com el fet d’utilitzar el llenguatge homosexual pot arribar a desactivar-lo. Anomenar-se bollo, camioner, mariquilla o marieta. Utilitzar aquest llenguatge per deixar-lo o eliminar-lo. A l’aula també m’agrada utilitzar aquest tipus de coses; els estudiants s’hi habituen i normalitzen aquestes coses que semblen extravagants. Però el que importa de tot això és que hi ha una manera de veure el món i d’entendre’l en què no importa si imparteixes matemàtiques o llatí.
El currículum ocult?
Sí, el currículum ocult, però també la teoria del pensament situat de Donna Haraway. Parlem des del jo. El context forma part de mi mateix. Jo sóc diferent de tu; llavors, si sóc a l’aula, he de parlar des del jo. El context també ens parla des d’un barri determinat, d’una ciutat determinada i d’un professor determinat. El professor no és neutre perquè tampoc no hi ha pensaments neutres. Oi? Perquè el coneixement no és neutre. Els docents tenim, per mitjà del currículum ocult, aquest avantatge: pots treballar perfectament des de la teva ideologia i des del teu posicionament perquè això és necessari. Jo no sóc neutre. Jo no puc impartir una classe amb una legislació encorbatada.
I a la universitat, quin paper hi han de tenir les facultats d’educació, amb referència a aquesta formació?
Si des de la universitat no es planteja el contrari, no es fa més que reproduir models heterosexuals, directament es dóna per fet. I als governs que anem tenint no els agradaria el contrari. Per exemple, l’educació per a la ciutadania, que s’ha vist com una obra del dimoni.
Quines responsabilitats tenim els professors i les professores, pel que fa a una política d’alliberament, tant de gènere, com de raça i d’ètnia? I com creu vostè que es pot trencar les forces tradicionals que mantenen un statu quo d’opressió cap a aquelles identitats que s’ometen?
Parlar des del jo. Crec que aquesta és la clau. Des de la militància. I des d’un plantejament crític, també. A més, des del mateix col·lectiu caldria fer una revisió crítica de tot el que hi ha dins. Perquè, què és el que ens uneix realment? Jo no ho sé. Si tu parles amb alguns homosexuals, veus que són tan reaccionaris que fa por; reprodueixen uns estereotips d’allò més antics i l’única cosa que els diferencia d’una pedagogia convencional és la seva orientació sexual. Tota la resta és tradicional i conservador. Llavors, és des del teu jo, aquí hi ha la responsabilitat que ha de tenir tot docent cap a una política d’alliberament, tant d’opció sexual com de gènere, raça i ètnia.