Per Daniel Gutiérrez
DANIEL CANOGAR
Font: http://ep00.epimg.net/cultura/imagenes/2012/08/01/actualidad/1343823993_595182_1343828705_noticia_normal.jpg
Amb motiu del tercer Congrés Híbrid entre Arts, Ciències, Educació i Tecnologies, realitzat a la Universitat de Lleida, l’artista Daniel Canogar hi va ser convidat per presentar-hi el seu nou treball, que gira al voltant de la curta vida dels dispositius electrònics. La vida i la mort dels dispositius electrònics és un tema recurrent en tota la trajectòria artística de Daniel Canogar. En el projecte “Small Data” ens mostra una sèrie d’elements electrònics abandonats a través de l’era tecnològica en la qual vivim: telèfons mòbils, impressores, discos durs, etc. Aquest artista, nascut a Madrid, pretén generar, a partir de les seves instal·lacions, una reflexió sobre la situació actual del nostre planeta mitjançant les tecnologies.
.
Quin és el paper de les tecnologies en la vostra producció artística?
Crec que el paper de les tecnologies és molt important en l’àmbit del concepte, ja que no les utilitzo solament com a eines per a la producció de l’obra, sinó fins i tot com a concepte. M’interessa fer una reflexió sobre com les noves tecnologies ens afecten, ens condicionen i ens canvien en tots els aspectes de la nostra vida, com pot ser l’oci, la feina, la manera de comunicar-nos, la manera de veure’ns a nosaltres mateixos… Tot això, d’alguna manera, està filtrat pels nous mitjans.
Creus que les tecnologies distorsionen els nostres cossos o que els complementen?
Crec que totes dues coses. A mi sempre m’ha interessat la metàfora de la pròtesi; aquesta idea de pròtesi que ens fa estendre les capacitats de l’organisme. D’aquesta manera, per exemple, Internet és una finestra que estén els nostres ulls, una espècie de pròtesi ocular que de sobte ens obre un milió de finestres cap a altres tipus de mons. El mateix podem dir del teclat d’un ordinador, ja que és una espècie de pròtesi de la mà o del braç que ens fa tocar i veure altres mons. Llavors aquesta metàfora de la pròtesi, d’una banda, distorsiona els límits tradicionals del cos humà i, d’altra banda, els estén, els complementa. Llavors jo crec que són totes dues coses.
Diries que els humans tenim data de caducitat?
Per descomptat que tenim data de caducitat. Cadascun de nosaltres en tenim una. No la coneixem, aquesta data; però tots morirem. Si fem referència a l’espècie humana, jo penso que, d’una banda, hi ha gairebé un component evolutiu, atès que l’ésser humà va canviant, evolucionant, i en aquest impacte de la tecnologia es va generant un canvi, tant en l’àmbit fisiològic com també en el psíquic i físic. De totes maneres, tinc una visió més aviat negativa de la capacitat que té l’ésser humà de sobreviure a l’hecatombe ecològica que s’està creant. La tecnologia crec que té molt a dir en aquest sentit. D’alguna manera, estem creant un planeta que no serà sostenible durant gaire temps més, si continuem amb aquest ritme.
Què creus que poden aprendre de les teves obres els nens i les nenes?
Bé, jo crec que hi ha un component molt educatiu en les meves obres, amb relació a reutilitzar les deixalles dins d’aquesta societat d’un sol ús. Aposto per una nova manera d’entendre els objectes. Alguns són meravellosos i amb gran facilitat els llencem sense poder-los recuperar. També crec que els nens poden veure en les meves obres una manera de parar aquesta espècie de catàstrofe ecològica que no és gens sostenible. Llavors, crec que els infants, que al final seran els qui crearan el món del futur, poden arribar a veure en el meu treball una realitat o un petit exemple de què es pot fer quan es reutilitza, tant en l’àmbit artístic com en el pràctic.
I als professors i a les professores, què els diries?
Per als professors hi afegiria també la importància de la creació de l’art com a eina molt útil per als nens i per a les nenes. Perquè l’infant entén perfectament l’art. El nen és artista. Els nens són els millors artistes. No tenen aquestes inhibicions; el seu món és pur art, és pura creació. Llavors, crec que el professor, que ja és adult i, potser, no entén el llenguatge de l’art contemporani, pot descobrir com pot generar noves pràctiques. Jo crec que cal fer el treball d’acostament i d’entendre que al final fas alguna cosa de la qual tots podem beneficiar-nos. Podem utilitzar l’art com una eina per entendre la nostra realitat, el nostre món, per jugar amb el que tenim davant nostre.
Què creus que aporta la teva obra en la comprensió de la realitat actual?
Això cadascú ho ha de dir. Jo solament puc dir quina és la meva intenció. A mi tampoc m’agrada imposar les meves lectures. Jo no puc dir el que n’extreu la resta de persones, de les meves obres. Però sí que tinc molt interès a recuperar la memòria dels objectes que llencem. Sembla com si aquests objectes tinguessin vida pròpia: tenen la seva memòria històrica en diferents èpoques, algunes de molt recents; unes altres, no tant. Em fa por que ens n’oblidem i es generi una espècie d’amnèsia perpètua i col·lectiva que ens faci viure en el present més immediat. Tinc por que perdem la nostra història, la qual ens és tan necessària per saber qui som. Hem de saber d’on venim per saber on anem. Llavors, per mi, la història s’està fent més important en aquest sentit.
Lleida, 27 de maig del 2015