diversitat sexual i educació 10 propostes feministes d’interès per a l’educació
Nunila López Salamero y Myriam Cameros Sierra, 2009. La cenicienta que no quería comer perdices. FONT: http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf
Pensar l’educació com un camp on tenen lloc posicionaments diversos, un camp no exempt de controvèrsies, és adonar-se que aquestes s’aguditzen quan es parla de gèneres, feminismes i de diferències sexuals. La dificultat de portar a les aules, justament el que en l’estructuració de les mateixes s’ha suprimit -o només es considera pertinent si pren forma de denúncia de la violència de gènere-, fa pensar.
L’any 1970, amb la Llei General d’Educació, s’introdueix a Espanya l’escola mixta i amb ella comença un caminar cap al que es percebia com la instauració de la igualtat d’oportunitats, basada en una suposada naturalitat i neutralitat del sistema educatiu. A partir dels anys 80 es comença a evidenciar en alguns estudis que l’escola no és terreny neutre, ja que les desigualtats persisteixen tot i haver-hi igualtat en l’accés a l’educació. Es comença a plantejar que tant el coneixement impartit, com el seu model de transmissió, són discriminatoris i construïts des de pressupostos masculins que deixaven de banda les diferències, un model educatiu que confonia la igualtat d’accés a l’educació amb l’educació per a la igualtat d’oportunitats. Amb la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes (encara vigent), la Llei Orgànica d’educació (LOE, 2008), els seus eixos transversals i les noves polítiques del govern socialista, es va establir una base institucional que pretenia un canvi efectiu. Per facilitar aquest canvi es van publicar guies didàctiques i materials educatius adreçats al professorat.
FONT: http://www.filalagulla.org/nova-guia-la-coeducacio-i-la-gestio-de-la-diversitat-a-les-aules/
Tanmateix, nombrosos estudis continuen demostrant que la coeducació és una assignatura pendent a les nostres escoles i instituts, sembla ser quelcom realment difícil d’assumir en la pràctica educativa, les inèrcies “de sempre” empenyen cap a una altra direcció. A més a més, el fet de centrar les relacions de gènere a l’escola en una pretesa “igualtat”, ha donat lloc a una evident confusió entre el que hauria de ser i el que realment és. D’aquesta manera, les diferències s’ometen o s’oculten en un “com si no existissin”, per construir un model de subjecte lliure de prejudicis i estereotips i, de passada, seguir alimentant el mite d’una infància feliç i asexuada.
Cristina Garcia Rodero. Georgia, 1995. FONT: http://hyperbole.es/2013/11/cristina-garcia-rodero/
Si partim de la realitat diferent dels sexes, és contraproduent prendre la igualtat com a punt de partida, com un fet donat. Coeducar suposa practicar una mirada minuciosa, que no passi per alt a ningú, que no discrimini; i també un fer des de la cura i des del respecte. Suposa construir un espai educatiu més just, enfocant les diferències on s’ubiquen i, per tant, on es poden eradicar quan són motiu de discriminació i, només si ho són. D’altra banda, cal desplaçar les desigualtats cap a les diferències que propicien el coneixement i el canvi. Perquè tal com explica Pilar Ballarín (2001, pàg. 31), “cal recordar que en educació, les diferències s’anaven abordant tradicionalment per eliminar-les en comptes d’incorporar-les com a part d’un projecte pedagògic”. És per això que cal que ens plantegem el significat del reconeixement explícit de la identitat (del docent i de l’alumnat) amb les seves marques de gènere (Marina Fuentes-Guerra, 2001).
Així doncs, considerant el subjecte d’educació com a subjecte sexuat, la qüestió de les diferències és ineludible i central per a les interaccions de classe. Ara bé, quan demanem a nenes i nens, noies i nois, que trenquin amb els estereotips de gènere, no ens adonem que aquestes mateixes qualitats constitueixen la base sobre la qual es sustenta la seva identitat en femení i masculí. D’acord amb Bronwyn Davies: “No se’ls pot exigir que adoptin la posició d’homes o dones identificables com a tals i de privar-los, al mateix temps, dels mitjans necessaris per expressar el significat de la masculinitat i la feminitat. I això no obstant, això és el que la majoria dels programes no sexistes han esperat que fessin” (1994: 12).
Azucena Vieites, 1994-1997. Juguem a presoneres. FONT: http://www.arteleku.net/es/collages
És a dir, de diferències n’hi ha moltes i no pas de diferència dicotòmica, ni de situar-nos de manera estricta a l’altra cara de la dicotomia en una posició que no es pot assumir. El fet de marcar el gènere conjuntament amb altres variables identitàries, ens porta a celebrar les diferències, enfront del pensament únic. No obstant això, implica també analitzar-ho com localitzacions de poder-saber amb les seves jerarquies, afrontant el seu paper en la producció de desigualtats. No és convenient pensar en un sol eix d’exclusió perquè aquest eix s’amalgama amb altres (opció sexual, classes socials, ètnia, negritud, cultura, etc.) a les aules i als patis d’esbarjo, creant relacions de poder i dominació en la més tendra infància (Bronwyn Davies, 1994).
Alicia Framis. Nenes amb sort. (Barcelona, 2007) . FONT: www.aliciaframis.com/&prev=search
Un dels elements clau del reconeixement a l’hora de nomenar el gènere el trobem en el llenguatge. Sent que el llenguatge ens crea i recrea a la seva imatge i semblança, o almenys ho intenta, nomenar en masculí i femení (contemplant la no correspondència sexe/gènere) pot ser un primer pas en els aprenentatges corporitzats a les escoles.
C. Molet, 2014. Nara és Alícia o, a qui pertany el llenguatge?
La quantitat d’estudis realitzats al nostre país sobre sexisme i llenguatge (Cristina Brullet, Carlos Lomas, Marina Subirats, Amparo Tusón, etc.) ens demostren la importància de reflexionar a les aules sobre els efectes d’un ús discriminatori del llenguatge i de les imatges, a l’hora de representar els subjectes sexuats, per tal de poder dur a terme una educació sense biaixos de gènere. Aquest és un altre dels aspectes que a l’educació li està costant molt d’assumir. Si pensem amb Foucault i amb Derrida que defensen que els subjectes sempre s’han creat a través del llenguatge i la cultura, evitar el sexisme lingüístic hauria de ser el primer pas en la formació de les nenes i dels nens. Atès que el llenguatge modela comportaments i conductes individuals i col·lectives, fer un ús conscient del mateix ens portaria a un canvi significatiu en el simbòlic. No cal dir que quan parlem de llenguatge ens referim tant a llenguatge corporal, a l’ús que fem de les imatges i dels objectes, i als significats que donem a tot plegat, activant diàleg, pensaments i paraules. D’aquí que la funció de l’educació continuï sent imprescindible, d’una banda pel que fa a la recuperació de la memòria històrica, donant a conèixer les lluites feministes i dels moviments LGTB i construint genealogies per restituir les aportacions de les dones que han estat esborrades. I de l’altra, per repensar les nostres pròpies vivències sobre sexes, gèneres i sexualitats i per aprendre de les epistemologies feministes que ens aporten altres visions de món (més informació a Molet i Bernad, 2014 i 2015).
Certament, abordar tots aquests aspectes requereix altres marcs de coneixement i reconeixement. Els anys de parlar sobre la igualtat i de les “dones” sense feminismes han aconseguit naturalitzar el gènere, i de pas, esborrar la consciència del mateix sistema patriarcal i dels seus mecanismes de perpetuació de l’hegemonia masculina i heteronormativa, refermant les seves visions de món.
Rasenth, 2014. FONT: http://www.upsocl.com/mujer/este-comic-captura-perfectamente-como-el-feminismo-nos-ayuda-a-todos/
Solament quan la teoria i la pràctica reflexiva van de la mà, s’assumeix un moviment de qüestionament crític i de negociació constant. D’aquesta manera, es pot obrir la bretxa de les diferències en educació, possibilitant que sexes, gèneres i sexualitats convisquin amb altres variables de classe, de raça, disminucions, etc., les quals han estat i, encara són avui, motiu d’exclusió. De tot això se n’ha de poder parlar i no solament abordar-ho com a temps de celebració, s’ha de convertir en un espai d’aprenentatge compartit.
‹gènere i educació
Arenas, Gloria (2006). Triunfantes perdedoras. Barcelona: Graó. Disponible en: https://books.google.es/books?id=s_4pIWtLBXkC&pg=PA8&lpg=PA8&dq=Triunfantes+perdedoras&source=bl&ots=zVvdCcrACn&sig=Oh9c-uekw6NGKU
Ballarín, Pilar (2001). La coeducación hoy. A: Nieves Blanco (coord.), Educar en Femenino y Masculino. Madrid: Akal.
Belausteguigoitia, Marisa i Mingo Araceli. (1999). Géneros prófugos: feminismo y educación. México: Paidós Iberica Ediciones S A, 1999. Disponible en: http://www.pueg.unam.mx/images/seminarios2015_2/genero_politica/mes_cuatro/ellen_jordan_los_ninios_peleoneros_y_sus_fantasias_ludicas.pdf
Bernad, Olga i Molet, Carme (2014). El género en los trabajos de final de grado de Educación Primaria. A: Angélica Mendieta Ramírez i Clara Janneth Santos Martínez (coord.) Líneas emergentes en la investigación de vanguardia. Madrid: McGraw-Hill/Interamericana.
Davies, Bronwyn (1994). Sapos y culebras (y cuentos feministas): Los niños de preescolar y el género. Madrid: Càtedra.
De Lauretis, Teresa (1984,1992). Alicia ya no: feminismo, semiótica, cine. Madrid: Cátedra.
González, Ana i Lomas, Carlos. (2002) Mujer y educación. Educar para la igualdad, educar desde la diferencia. Barcelona: Graó. A: Blanco, Nieves (coord.) (2001) Educar en Femenino y Masculino. Madrid: Akal.
Molet, Carme; Bernad, Olga (2015). Pedagogías feministas y formación inicial del profesorado. Actas oficiales del V Congreso REPS 2015. Red española de política social. Disponible en: https://drive.google.com/file/d/0B-yqRi-5qjesVTZLZEVMbTFyYjQ/view
Subirats, Marina i Brullet, Cristina (2002). Rosa y azul: la transmisión de los géneros en la escuela mixta. A: A. González i C. Lomas (eds.), Mujer y Educación. Educar para la igualdad, educar desde la diferencia (pp. 133-167). Barcelona: Graó.
Recomanacions per a l’ús no sexista ni androcèntric del llenguatge i de les imatges per als mitjans de comunicació. Centre Dolors Piera. Udl. Disponible en: http://www.cdp.udl.cat/home/images/pdfs/Genunes/recomanacions_comunicacio_inclusiva_catala_web.pdf