Pink Saris, l’exèrcit dels saris rosa. FONT: http://www.global1.youth-leader.org/2012/05/gulabi-gang-ladies-in-pink-fighting-in-pursuit-of-justice-in-rural-india/
Al llarg del temps han anat sorgint molts tipus d’organitzacions feministes i moltes són també les maneres d’abordar les temàtiques dels gèneres, dels sexes i de les sexualitats. Margot Pujal (2005), en un petit llibre on clarifica breument alguns d’aquests aspectes, discrimina entre el feminisme com a moviment, dels feminismes com a teoria. En el primer cas, es tracta d’un moviment, majoritàriament de dones, que des del S. XVIII, lluita de manera activa a favor de la transformació social. La llibertat i l’emancipació van estar els estendards de lluita dels primers feminismes, on teoria i vindicació van a una.
Manifestació sufragista a Londres (Palau de Buckingham), 1914. FONT: http://www.vintag.es/2015/02/suffragettes-vs-police-vintage-photos.html
Com sia que les dones van ser excloses del sistema liberal de “llibertats” des d’un bon començament, el feminisme liberal va néixer com l’altra cara del liberalisme, configurant i desafiant els límits del seu espai constitutiu. El principal objectiu de les seves propostes era aconseguir la igualtat formal. Les dones feministes aspiraven a tenir els mateixos drets legals que els homes i, posteriorment, a la independència econòmica per aconseguir l’autonomia i la llibertat, conceptes que havien estat definits pel pensament il·lustrat i que, en un primer moment, aquestes feministes adopten.
Laura Mañá. Clara Campoamor. La mujer olvidada (TV) (2011). FONT:http://www.distintofilms.com/esp/tv/proyectos-producidos/item/root/clara-campoamor-la-mujer-olvidada-
Ara bé, molt aviat se’n van adonar que la divisió de dues esferes compartimentades (privada i pública) –que aparentment limitava el poder de l’Estat– en realitat les relegava a un espai on els drets i els avantatges de la ciutadania no hi tenien cabuda. I van inventar el conegut eslògan “el que és personal és polític”, al que temps després li afegirien “el que és polític és personal”. D’aquesta manera, exigint unes llibertats que els hi eren negades i conciliant les tasques productives i reproductives (Silvia Federici[1], 2013), van crear nous espais de llibertat.
Ximena Zamosa 1998. Todo lugar se convierte en hogar. FONT : http://www.artistasplasticoschilenos.cl/658/w3-article-40506.html
L’habitació pròpia que reclamava Virginia Woolf[2] es va configurant amb noves pràctiques de llibertat compartida.