projecte textos vídeos imatges
Blanca (3r PRIMÀRIA)
És la primera vegada que se’m demana fer una reflexió de com els mitjans de comunicació van influir a la meva infància, ja que mai se m’havia fet recordar aquesta etapa des de la perspectiva mediàtica.
Des de la meva experiència, el mitjà que recordo que més usava era la televisió. M’agradava molt mirar dibuixos animats, en concret: Doraemon, Chin Chan i Una mà de contes. Eren els dibuixos que mirava sempre, especialment a l’hora d’esmorzar i a l’hora de berenar. Faig èmfasi al Dorameon, ja que sempre desitjava tenir una butxaca amb tantes idees i objectes com ell tenia.
Sense ser-ne conscient, la publicitat també hi participava, ja que recordo que un any vaig voler celebrar el meu aniversari al Burger King perquè anunciaven que si agafaves el menú infantil et tocaria certa joguina. Quan més incidència hi tenia era a l’època de Nadal, especialment els cartells del carrer, ja que hi havia molts anuncis de joguines que cridaven l’atenció de tal manera que acabaven sent posats a la llista de regals. La decepció era després al veure que realment no feien tantes coses com a l’anunci.
També tenien gran pes els anuncis de gormanderies, especialment les que portaven xocolata (Kinder Bueno, Nesquik). Recordo que l’Actimel el vaig descobrir gràcies a un anunci en què sortia un nen que deuria tenir la meva edat, bevent-se’n un i tenint molta energia de cop.
Uns altres anuncis significatius eren els de viatges, ja que ensenyaven llocs idíl·lics per anar a passar les vacances. Un d’ells va ser el d’Eurodisney, on a l’anunci apareixien molts personatges de Disney, que reconeixia gràcies a les pel·lícules, i els volia anar a conèixer tan si com no. Al final es va acabar complint aquest somni, sent el meu regal de comunió.
La ràdio únicament l’escoltava quan anava al cotxe, però era com un mitjà que em feia adormir, la trobava avorrida.
Pel que fa als vídeojocs, tenia un joc per l’ordinador de la Barbie, on havia de cuidar i entrenar a un cavall per anar a competicions. El joc disposava d’un xat on podia parlar amb altra gent que hi jugués sobre qüestions o dubtes i consells que podia tenir. També jugava molt a l’edu365, sobre tot un joc en què s’havia d’alimentar un gat i tenir-ne cura.
La Nintendo també va ser un joc que vaig usar molt, especialment el Mario Bross i el Mario Kart, ja que hi havia una opció en què podies connectar-te amb alguna altra persona i jugar alhora.
Finalment, els mitjans de televisió van influir en la meva infància, tot i que desconeixent els estereotips i rerefons d’alguns dibuixos, com la manera en què tractaven al gegant del Doraemon, per exemple.
Max (2n CAFE)
Uns dels primers records que tinc de menut són les sessions a la Play1 que passava amb el meu pare. Recordo tornar-nos els controls quan a alguns dels dos ens mataven o, simplement, quan a algú dels dos ens agradava el nivell que venia a continuació. Jugàvem a “Spyro” y “Crash Bandicoot”, on un dragó i un marsupial han de superar obstacles, acabar amb els enemics i córrer per salvar el món. Possiblement, aquests moments hagin contribuït a que la relació amb el meu pare sigui tant positiva, considerant-lo pràcticament, a més del meu pare, un amic.
Mirar pel·lícules de dibuixos animats era una altra de les activitats que més gaudia. Era capaç de mirar la mateixa pel·lícula tres vegades seguides. “Hèrcules”, “Tarzan” i sobretot “Toy Story” van marcar la meua infància i, probablement, han provocat que avui en dia m’agraden tant les pel·lícules de dibuixos. Així com compartia les partides a la Play amb mon pare, la meua cosina va ser la millor companya davant de la televisió. Sempre que estava amb ella, imitàvem als personatges i recreàvem les escenes. Per aquest motiu i molts altres, la relació amb la meu cosina és tan agradable.
Uns anys més tard, vaig començar a veure el futbol per la televisió. La col·laboració del meu veí va ser essencial per a que m’aficionés al Barça. Agafava la pilota, sortia al carrer i intentava imitar les jugades que veia per la pantalla. Veure a Ronaldinho per la televisió em va animar a, pocs temps després, apuntar-me a l’escola de futbol del meu poble i passar els 9 anys següents jugant a aquest esport.
Possiblement aquests hagin sigut els moments que més m’han afectat, ja no sols en la meua infància, sinó també en la meua vida mediada.
.
Eduard Cases (3r PRIMÀRIA)
Recordo de ben petit que a les hores del pati es jugava a recrear aquells dibuixos animats que més ens agradaven com pot ser: Slum dunk la gran esmaixada, detectiu Conan, Arale, Ranma, Doraemon… Tots aquests van formar part de la meva infància en diferents èpoques, però de cada una d’aquestes sèries guardo un record especial.
Recordo que tots els meus amics miraven els dibuixos quan tornaven de l’escola, però jo tenia una hora de cotxe fins a la meva escola i, això no em permetia veure tant els dibuixos, ja que, després de baixar del cotxe anava directe a activitats extraescolars com el futbol. A mesura que passaven els anys, els dibuixos anaven canviant per espectacles esportius com Smack Down (al pati fèiem de lluitadors i imitàvem als personatges que hi sortien).
Pel que fa a fenòmens socials o televisius, crec que el que més em va mediar va ser la influència del futbol sobre la meva infància. Al 2003 vaig començar a jugar a futbol federat i, des de llavors les hores mortes amb els companys es jugava a futbol o es parlava del gol que havia fet Ronaldinho o, de les seves botes…
A part de les sèries i els esports, també jugàvem a qualsevol cosa i fèiem col·leccions. Recordo que era dels pocs que no m’agradaven massa aquestes col·leccions, potser era perquè mai en tenia masses i això em feia quedar-me despenjat en algun joc. Per exemple tothom tenia l’àlbum de la lliga, “tazos” de pokémon… però en el meu cas només en tenia quatre de contats, ja bé perquè la meva mare se’ls havia trobat o perquè algun cosí meu me’n donava. No vaig poder seguir mai cap col·lecció perquè des de casa no em compraven ni els àlbums ni els cromos. La meva primera col·lecció que pràcticament vaig acabar va ser la de l’any 2006 on els meus pares em van regalar pel dia del meu aniversari l’àlbum de cromos del Barça i, possiblement és la vegada que he estat més a punt d’acabar una col·lecció. Curiosament, aquell mateix dia el F.C. Barcelona guanyava la Champions a París (potser el millor regal que he tingut mai).
Relacionat amb les col·leccions recordo que cada any hi havia un tòpic diferent, segons què dictava la casa Panini o alguna semblant es tractava una temàtica o una altra. No sé si ha influït en la meva manera de ser, però crec que arrel de no tenir mai la mateixa quantitat de cromos, xapes… ha fet que sigui una persona que li agradi més jugar a jocs on el més important són les persones, jocs grupals… Moltes vegades crec que volia la col·lecció perquè la resta de nens la tenien i, no pas perquè realment la volgués fer.
Lligat a les influències dels companys de classe o de futbol, recordo l’època de Nadal. A casa arribava una revista plena de joguines i feies la carta als Reis a través d’ella. Els meus pares no em deixaven aprofitar la carta que anava al darrere de la revista, ja que deien que no era bonica que jo la podria fer millor. I seguint amb la línia de les col·leccions, per Nadal i Reis no arribaven la gran majoria dels regals que havia demanat.
Mirat amb perspectiva, crec que tot i que en alguns moments de la meva vida m’ha enfadat molt, però me n’he adonat que el més important de les persones no són els regals que et puguin fer, sinó el que et poden aportar.
.
Ann (2n CAFE)
Desde los primeros años de mi infancia que recuerdo, uno de mis principales juegos era una granja con distintos animales.
Poco tiempo después, jugar a los muñecos y muñecas era mi preferencia. Se podría decir que ya comenzamos a separar los juegos de niños y los juegos de niñas, que la mujer (niña) era quien se ocupaba de cuidar los hijos.
Uno de mis muñecos preferidos era mi muñeca de tez negra, con lo que me podrían mis padres inculcar que la etnia no importa. De hecho, no he tenido ningún problema con compañeros de distinto color al mío.
El estereotipo de la Barbie nunca me llamó la atención, jugaba muy poco con ella a pesar de que mis amigas tuviesen más que yo.
En cuanto a las series de televisión, veía dibujos animados, generalmente veía el canal Disney.
Los dispositivos móviles únicamente tuve una Nintendo DS con juegos como los JJOO de invierno, Mario Kart, Brain Training y otros de investigación.
.
Roger Camprubí (2n CAFE)
Recordo que a primària tots els meus amics i jo inclòs estàvem molt aficionats a tot tipus de sèries televisives tals com One Piece, Dragon Ball entre d’altres. Al veure aquestes sèries totes les nostres pràctiques esportives sempre anaven relacionades amb alguna d’aquestes sèries, imitàvem els seus moviments, ens imaginàvem que anàvem sobre de barques i fèiem guerres, ens ho passàvem molt bé.
Tota la meva infància que vaig passar a l’escola la vaig passar acompanyada d’aquestes sèries tot i que també m’encantava mirar futbol per la televisió (ens passàvem el dia jugant a futbol), jugar a jocs tradicionals de tota la vida, “caniques”,…
Al entrar a l’ESO on jo encara considero que era un infant seguia mirant algunes sèries però ho vaig començar a acompanyar de l’ús dels telèfons mòbils, ordinadors, m’encantava entrar al Youtube i mirar vídeos de gràcia i quan m’ajuntava amb els companys sempre entràvem als “Minijuegos” i escollíem un joc a l’atzar per veure qui podia arribar més lluny. També jugava a alguna consola com la PlayStation 1 la Game Boy Color entre d’altres.
Al entrar a 3r de l’ESO on ja considero que vaig abandonar la meva infància i vaig entrar a la pubertat ja utilitzava coses més sofisticades com Fotoblocs, el Facebook i altres aplicacions que algunes d’elles encara segueixo utilitzant.