‹mirades
Richard Avedon, William Casby, nascut esclau, 1963. FONT: http://www.theavedonfoundation.net/index.php#mi=2&pt=1&pi=10000&s=0&p=4&a=2&at=0
.
Mirar és un acte voluntari; en aquest sentit, la visió es considera com a acte retinal i la mirada, com a noció cultural. Només veiem allò que mirem i mirem allò que volem, allò que ens mostren o allò que se’ns permet mirar. La nostra visió és en contínua activitat: mirem i som conscients que també nosaltres podem ser vistos; aquesta és la naturalesa recíproca de la visió.
Lacan explicà que la consciència d’ésser l’adquirim en un joc de miralls quan ens emmirallem amb d’altres. En L’estadi del mirall, Lacan (2001: 128) diu que accedim a la visió global del nostre cos a través del reflex d’una figuració imaginària, en què la imatge que veiem reflectida al mirall és i no és el subjecte que mira. Aquí comença el joc de projeccions imaginàries, en el qual s’enceta la nostra construcció subjectiva reflectida en d’altres; aquí la subjectivitat és quelcom imprecís, fluctua i canvia depenent de les diferents localitzacions i reordenacions intersubjectives.
Rineke Dijkstra, I See a Woman Crying (Weeping Woman) (“Mirant una dona que plora”), 2009. FONT: http://www.collectortribune.com/2013/02/04/rineke-dijkstra-at-mmk-frankfurt/
La mirada sembla que estigui retinguda per quelcom interior, escriu Roland Barthes:
El que passa és que, estalviant-se la visió, la mirada sembla que estigui retinguda per alguna cosa interior. Aquest noiet pobre que té un cadell acabat de néixer entre les mans i que apropa la seva galta cap a ell (Kertész 1928) mira l’objectiu amb ulls tristos, ansiosos, espantats: quina pensativitat tan llastimosa, tan punyent! De fet, no mira res; reté cap endins el seu amor i la seva por: la Mirada és això. (1980/2006: 168)
André Kertész, The Puppy, 1928. FONT: http://transpondster.tumblr.com/post/1530685382/liquidnight-andr%C3%A9-kert%C3%A9sz-the-puppy-paris
A més, tal com va escriure John Berger, “el que sabem o el que creiem afecta la manera com veiem les coses” (1974/2000: 13). Un ens, un objecte, un quadre no significa; és objecte de significació i, per tant, un mateix element pot incorporar diferents mirades.
Kaja Silverman ens parla d’una mirada cultural: “El que és determinant no és com ens veiem o com ens agradaria veure’ns, sinó com ens percep la mirada cultural” (2009: 28). Així mateix, podem parlar també de posicions: la mirada revela la posició de qui mira, des d’on mira, quina altura s’atribueix en mirar, en quina posició deixa o situa qui és mirat. I, per tant, no es tracta tant d’un dispositiu biològic, sinó de les maneres de posicionar-se en mirar i en mirar-se, i, també, de la manera com la mirada cultural ens posiciona, dins d’unes coordenades socials. Estrella de Diego (2011) remet a Foucault quan parla de la mirada com una fórmula de control que tracta de presentar-se com a objectiva i positiva, com a lloc específic de la dominació disfressada de coneixement científic. Pot ser una mirada clínica, que representa i cura, o una altra de falsament objectiva, la fotogràfica i la seva suposada transparència. Aquesta autora es pregunta:
És possible potser “mirar” des de l’objectiu de la càmera d’una manera que no sigui la convenció visual que ho converteix tot, una mica, en ficció en tant consens? O es tracta d’una trampa més d’aquesta Mirada d’Occident, sempre a la recerca de fórmules per ordenar el món? (2011: 68)
Martha Rosler, Point and Shoot, 2008, fotomuntatge. FONT: http://www.brooklynrail.org/2008/11/artseen/martha-rosler-great-power
Per Carlos Skliar (2009) la relació entre la mirada i el que es mira és una relació ètica i no jurídica, és a dir, és una relació plantejada en termes de com ens mirem i com, en mirar-nos, produïm efectes polítics, socials, culturals i, per cert, educatius. En educació el tema de la posició és prioritari, perquè, encara ara, es continua mirant des d’una superioritat aparent, des d’una jerarquia moral o des d’una posició de privilegi, com si fos possible ensenyar en un sentit clàssic de transmissió, com si fos possible ensenyar ignorant la mirada de l’altre. Podem pensar l’educació de la mirada no solament com una mera interpretació d’imatges, o com una producció/recepció d’afectes, sinó, tal com proposa Skliar, com l’efecte que provoquen les mirades en l’acte d’educar. Aquest autor diu:
Sabem que hi ha mirades que hi veuen borrosament, que taquen, i mirades assassines, que maten. Per això insisteixo tant a treballar sobre les mirades que possibiliten, que acompanyen, que ajuden, que donen un temps i un espai a l’altre. Mirades, en síntesi, que, d’una banda, no permeten l’existència d’un altre, i mirades que obren aquesta possibilitat. No caldria dir que hi ha mirades que impedeixen, que destorben, que prohibeixen, que neguen, que gelen. “Educar la mirada” també és un exercici de repensar i reelaborar com mirem a qui mirem. (citat per Walzer 2011: 129)
Amnistia Internacional. FONT: http://www.amnistiacatalunya.org/paginas/
Perquè, tal com diu Estrella de Diego: “Mai no s’està fora de perill mentre es mira. Em miro i no sóc jo” (2011, p. 233). I déu n’hi do, el que demana Kaja Silverman a les persones que treballen en els àmbits de les arts visuals: “Ajudeu-nos a veure-hi de manera diferent”.
BruceGilden, Nina Kids Wear Magazine, 2002. FONT: http://www.brucegilden.com/stories/fashion/
‹mirades