‹pantalles
Drons, Metròpolis, 2014. FONT: http://www.rtve.es/television/20141217/drones-llega-grito-traves-del-cielo/1069882.shtml
Tots som espectadors i espectadores involuntaris, ja sigui per decisió pròpia o per atzar, afirmen Corea i Lewkowicz (2004). Hi ha televisors a les sales d’espera, a les cafeteries, als comerços; contínuament estem en relació amb el mòbil, amb una tauleta, amb un ordinador; per tant, segons aquests autors:
Más allá de la posición que adoptemos frente a eso —más allá de que nos parezca que hay que pensar cómo afecta eso a la subjetividad o que nos parezca que no es necesario pensarlo—, eso es algo que nos pasa: somos habituales espectadores de pantallas. (2004: 13)
Instal·lació, 2015, Menció d’Atenció a la Diversitat de la FEPTS de la UdL
D’acord amb Corea i Lewkowicz (2004), l’experiència d’estar davant d’una pantalla avui ens constitueix, i això comporta canvis. Tal com Remedios Zafra (2015) observa, poques persones ens continuem mirant directament a la cara; gairebé sempre hi intervé una pantalla. La pantalla suavitza la realitat visualitzada, i deixa enrere, com a record passat, la certesa de la realitat de les coses que arrosseguen la vulnerabilitat del món material, record de quan davant dels altres portàvem posat el cos, l’olor, el tacte: “Ara aquí gairebé tot és imatge sense carn” (2015: 1).
Tony Oursler, 1996. FONT: http://www.theglobalartproject.no/projects/a-dolls-house
La televisió i el cinema ja no tenen l’exclusivitat de les pantalles ni de la fabricació d’imatges i discursos; actualment aquests mitjans coexisteixen amb nous dispositius que ens possibiliten ser espectadors o espectadores i emissors o emissores al mateix temps, i permeten una mobilitat espacial i temporal a grans velocitats. “La vida moderna se desarrolla en la pantalla”, va escriure Nicholas Mirzoeff (1999/2003: 17). D’acord amb aquest autor, vivim en l’era de les pantalles, de les imatges via satèl·lit, de les càmeres de vigilància, d’Internet i de les aplicacions de la realitat virtual; podem accedir a l’interior del cos amb els raigs X i a l’interior de les llars amb les càmeres web; mentrestant, els sexes i les sexualitats s’expandeixen en l’espai del simulacre. La visualitat defineix el poder omnipresent de la tecnocultura, escriu Mirzoeff. Plenament immersos en aquesta realitat, encara avui reflexionem al voltant dels seus efectes.
Guy Debord (1967/2007), en La societat de l’espectacle, criticava la utilització d’imatges com a epicentre de tota activitat econòmica i de tota relació social portada a terme en la nostra societat tecnològica. Segons aquest autor, tot el que abans era directament viscut s’allunya avui de la realitat i se situa en una allau de virtualitat i de representacions. El món sensible ha estat reemplaçat per una selecció d’imatges, diu. L’espectacle és la principal producció de la societat actual, sotmet les persones a l’economia i, assenyala el moment en el qual la mercaderia ha arribat a envair tota la vida social. La relació amb la mercaderia no només és visible, sinó que és l’única que ho és.
Barbara Kruger, Your Comfort is My Silence, 1981. FONT: http://www.arthistoryarchive.com/arthistory/feminist/Barbara-Kruger.html
A més a més, escriu Debord, hi ha un desplaçament generalitzat de l’ésser al domini de les aparences. Ell ho veia com un malson de la societat actual, ancorada en un desig de dormisquejar, en què l’espectacle és el guardià d’aquest somni. Tal com ho explica Debord, “l’espectacle és la ideologia per excel·lència perquè exposa i manifesta en la seva plenitud l’essència de tot sistema ideològic: l’empobriment, la submissió i la negació de la vida real” (1967/2007: 215). Aquestes tesis situacionistes de Guy Debord, properes a un pensament marxista i als esdeveniments del maig del 68, van ajudar a significar l’allau mediàtica que començava a albirar-se.
Yue Minjun, 1994. FONT:http://www.forojovenes.com/miembros/recomienda-un-avatar-a-los-foreros-25257-118.html
Anys després Susan Sontag (2004) ho veurà d’una manera ben diferent: ella pensa que l’afirmació d’una realitat convertida en espectacle és tan provincià que esbalaeix, perquè universalitza els hàbits visuals d’una reduïda població instruïda que viu en una de les regions opulentes del món —on les notícies han estat transformades en entreteniment.
Certament és així, però això no impedeix que, pel que fa a Occident, continuem vivint en una societat virtual i consumista de projeccions i d’imaginaris. John Berger ja ens advertí que quan l’espectacle crea un present etern d’expectació immediata, la memòria deixa de ser necessària o desitjable:
Amb la pèrdua de la memòria perdem així mateix les continuïtats del significat i del seny. La càmera ens deslliura del pes de la memòria, ens vigila com ho fa Déu, i vigila per nosaltres. Tanmateix, no hi ha hagut cap Déu més cínic, ja que la càmera recull els esdeveniments per oblidar-los. (1980/2001: 60)
Cristina Corea (Corea i Lewkowicz 2004: cap. 13), a partir de la seva experiència com a docent, ens explica que a l’escola la televisió és un mitjà molt devaluat. L’autora assenyala dos mites que poden afectar aquesta consideració: d’una banda, el mite que diu que la televisió ha de servir per educar, que ha d’elevar el nivell cultural de la gent, que ha de ser una eina edificant; d’altra banda, el mite que la televisió manipula, hipnotitza, genera addicció i terribles comportaments imitatius i violents. L’autora afirma que, davant d’aquesta manera de pensar dels i les docents, hi ha una creença que cosifica els nens i les nenes. Afirma que els infants són subjectes molt actius; suposar que són passius, que són objectes de múltiples vexacions o víctimes, ens allunya d’entendre el veritable desemparament que pateixen: el desemparament d’un pensament que realment els ajudi a pensar i a pensar-se. No estan desemparats per irresponsables, per ineptes o per immadurs, diu Cristina Corea, sinó perquè les maneres com elles i ells es pensen, com a infants i joves de l’actual societat tecnològica, escapen a les modalitats més o menys establertes del pensament escolar. Com a exemple, ens podem fixar en aquesta fotografia:
FONT:http://culturainquieta.com/es/inspiring/item/5299-2014-12-08-12-17-12.html
Una primera impressió que podem tenir mirant-la és que els joves prefereixen interactuar amb els mòbils que aprendre història a partir del quadre de Rembrandt (La ronda de nit, 1642). Però no ha de ser necessàriament així; potser busquen a Internet informació del quadre o…, potser sí que cerquen un aixopluc a les explicacions avorrides del o la guia del museu. Actualment, les càmeres ens vigilen i les pantalles ens proposen múltiples identificacions. El tema del quadre també fa referència a la vigilància: la milícia es prepara per recórrer la ciutat d’Amsterdam en la seva missió de vigilants de l’ordre. Conèixer la història d’aquest quadre ens porta a establir curiosos punts de confluència amb la nostra realitat. Només en mencionarem un de ben actual: la vigilància. La facilitat d’accés a les vides alienes i d’enregistrament —redissenyat, si cal— de les pròpies comporta el perill del control. És un mecanisme de doble cara, i així ho explica Jesús Rojas:
Amb l’ajuda de sistemes altament sofisticats, la mirada penetra cada vegada més a les nostres pràctiques socials. I les enregistra i emmagatzema perquè̀ es puguin utilitzar més endavant. La subtilesa del mecanisme és tal que hi contribuïm mitjançant l’ús que fem d’aquesta mateixa tecnologia; llavors registrem, fotografiem i gravem contínuament. En aquest sentit, per a l’Estat, el concepte de videovigilància constitueix un aparell de control que li permet donar compte de les maneres de fer que té la seva població́. (2007: 31)
Cos i ensenyament, 1r de Primària, FEPTS de la UdL, curs 2010–2011
Paradoxalment, aquest control ens ofereix seguretat i fins i tot confiança, però el mecanisme té un funcionament paradoxal: com més seguretat ens ofereixen, més insegurs i insegures ens sentim i més dispositius necessitem. Va ser Deleuze (1999) qui es va adonar que estàvem mudant d’una societat disciplinària (Foucault 2008) a una societat de control, on es passa dels motlles d’abans (família, escola, fàbrica, presó…) als controls i a les avaluacions constants d’avui en dia, els quals constitueixen una modulació, com una mena de modelatge corporal que canvia constantment el nostre paisatge. A causa del sacseig costant dels canvis i de l’imperatiu del modelatge, la subjectivació se’ns fa ara molt més difícil. Potser per això necessitem pantalles plenes de personatges amb els quals poder-nos identificar constantment i d’imaginaris escapistes. Davant d’aquest desconcert existencial, les representacions del passat ens podrien continuar sent molt útils, potser no com a models d’identificació, però sí com a referents identitaris. A més a més, considerar aquest quadre com a pantalla ens aporta un temps de pensament i d’assossec, si més no reconfortant: el d’una pantalla en la qual nosaltres no hem estat ni enregistrats ni controlats.
‹pantalles
Berger, John (1980/2001). Mirar. Barcelona: Gustavo Gili.
Corea, Cristina, i Lewkowicz, Ignacio (2004). Pedagogía del aburrido. Escuelas destituidas, familias perplejas. Buenos Aires: Paidós.
Debord, Guy (1967/2007). La sociedad del espectáculo. València: Pre-Textos. Disponible en línia: http://www.observacionesfilosoficas.net/download/sociedadDebord.pdf.
Deleuze, Gilles. (1999). Post-scriptum sobre las sociedades de control. A: Deleuze, G. (coord.) Conversaciones 1972–1990. València: Pre-Textos.
Foucault, Michael. (2008). Vigilar y castigar. Madrid: Siglo xxi.
Mcluhan, Marshall, i Powers, Bruce E. (1993). La aldea global. Barcelona Gedisa SA. Disponible en línia: https://socialesenpdf.files.wordpress.com/2013/08/119607008-63458687-global-marshall-mcluhan.pdf.
Mirzoeff, Nicholas (1999/2003). Una introducción a la cultura visual. Barcelona: Paidós. Disponible en línia: http://es.slideshare.net/emersonbalderas/mirzoeff-nicolas-una-introduccion-a-la-cultura-visual-paidos-barcelona-2003.
Rojas, Jesús (2007). Mecanismes de videovigilància en la societat de la informació. Uocpapers. Universitat Oberta de Catalunya. Disponible en línia: http://www.uoc.edu/uocpapers/5/dt/cat/rojas.pdf.
Sontag, Susan (2004). Ante el dolor de los demás. Madrid: Suma de Letras. Disponible en línia: http://blog.fotoespacio.cl/wp-content/uploads/2013/08/Sontag_Ante_el_dolor_de_los_demas.pdf.
Zafra, Remedios (2015). La censura del exceso. Apuntes sobre Imágenes y Sujeto en la Cultura-Red. Paradigma, 18. Universitat de Màlaga. Disponible en línia: http://www.remedioszafra.net/Art_RZafra-Paradigma.pdf.