política

‹política

politica

Aquest ha estat un tema controvertit que, al llarg dels anys, ha donat lloc a importants motius de debat. Gilles Deleuze i Félix Guattari (1997) pensen que l’art fa possible lliurar l’experiència estètica a la potència del que és real, sense que la raó hi intervingui. Segons aquests autors, la força de la novetat —que mou l’obra artística— la posa en circulació com a força desestabilitzadora dels sistemes que fixen la realitat, al mateix temps que possibilita transformacions subjectives a través de viure noves formes d’experiència. La creació en l’art no es fa a partir de la manera de veure-hi del subjecte, sinó a través d’una experiència que l’altera, el sobrepassa i el desestabilitza. Deleuze i Guattari s’interessen pels espais que les representacions artístiques obren i per les amalgames que desmunten.

Kimsooja. A-Needle-Woman-Cairo, 2001.

Kimsooja, A-Needle-Woman-Cairo, 2001. FONT: http://www.kimsooja.com

 

És a dir, no els interessa tant el fet d’interpretar la realitat materialitzada en el fet artístic, sinó el d’observar com aquest fet mou la realitat. Del que es tracta és d’explorar com es belluguen i com funcionen els elements en una producció
 artística, la seva activitat performativa i les articulacions que es poden establir amb altres camps del saber, més que d’esbrinar-ne quin és el sentit. Les condicions de la creació constitueixen el requisit que posteriorment Guattari (1991 i 2006) denominarà “paradigma ètic–estètic”, un paradigma creatiu que contraposa al científic i constructivista —dominants en l’actual sistema—, que no té res a veure amb les institucions artístiques, sinó amb el que anomena micropolítiques d’intensificació de les subjectivitats. Per Guattari el més important són les incursions estètiques en la seva possibilitat d’afectar els processos de subjectivació i de pensar i actuar la diferència.

El primer petó entre homes documentat, fa 4.000 anys. El protagonitzen Niankhkhnum i Khnumhotep.

El primer petó entre homes documentat, fa 4.000 anys. El protagonitzen Niankhkhnum i Khnumhotep.FONT: http://elpais.com/elpais/2015/02/13/planeta_futuro/1423842187_005607.html

 

En aquests últims anys el pensament de Deleuze i Guattari ha estat molt important per a la crítica de l’art i per a les mateixes produccions artístiques; no obstant això, el seu desinterès epistemològic i interpretatiu suposa un problema per als estudis visuals. Per Philip Armstrong (2005) la teoria de Deleuze respecte a l’art i a l’estètica no suposa cap desafiament crític a la cultura dominant, ja que omet parlar de l’anàlisi del poder i del desig, aspectes bàsics en la seva filosofia però que en el seu paradigma estètic perden rellevància. Segons Armstrong (2005: 129), la creativitat resta indefensa o es torna còmplice davant les forces del capitalisme contemporani, la globalització i l’imperialisme, en què els estudis visuals situen la seva pertinença crítica.

Amb una estreta connexió amb aquest interès polític dels estudis visuals, els i les artistes, a partir dels anys noranta,[1] mostren una voluntat explícita de polititzar les seves produccions. Marina Núñez ens explica:

Per a ells, la transformació del món simbòlic, del llenguatge, la lluita en el terreny de la representació, pot no ser una transformació política en ella mateixa, però evidentment està implicada en transformacions polítiques.
Perquè saben que tota imatge, des de la més popular producció mass media fins a la més esotèrica pràctica artística, té, ho pretengui o no, una dimensió ideològica. Que les representacions no són transparents a la realitat, sinó que la constitueixen, ja que aquesta no és sinó una ficció solidificada a través de la repetició. Que, per tant, qualsevol obra d’art reforça o desgasta (més rarament) els mites dominants que una cultura anomenda Veritat. (1999: 54)

Com podem veure, Marina Núñez s’adona que difícilment les representacions artístiques poden desgastar el poder, però poden almenys —assumint-ne la dependència— intervenir conscientment en el context per recrear-lo segons les seves possibilitats o, si més no, per evitar reforçar l’statu quo.

Barbara Kruger. ST, 1981 (Construeixen intricats rituals que els permeten tocar la pell d'altres homes).

Barbara Kruger, ST, 1981 (construeixen intricats rituals que els permeten tocar la pell d’altres homes). FONT: http://www.arthistoryarchive.com/arthistory/feminist/Barbara-Kruger.html

 

Des d’una perspectiva similar, Chantal Mouffe (2007) admet que qualsevol forma de crítica és avui automàticament recuperada i neutralitzada pel capitalisme. Tanmateix, el problema més greu rau en la incapacitat de pensar críticament que el liberalisme fomenta. Segons aquesta autora, la tendència dominant de l’actual pensament liberal es caracteritza per tres aspectes:

-Un plantejament racionalista i individualista;

-La creença que vivim en un món on hi ha moltes perspectives i valors que, si els apleguem, formen un conjunt harmònic;

-La possibilitat d’un consens universal basat en la raó.

Davant d’aquesta manera liberal i apolítica de pensar, és prioritari discriminar entre el que és polític i el que simplement és considerat com a social: un àmbit de pràctiques sedimentades que oculten els seus orígens polítics i que apareixen com si estiguessin fonamentades en elles mateixes. Chantal Mouffe ens incita a reconèixer el caràcter hegemònic[2] de tot ordre social, ja que pensa que tot ordre es basa en una forma d’exclusió i que el poder constitueix el que és social, en tant que les relacions de poder li donen forma.

Merixell Duran. Bulyng.

Meritxell Duran, Bullying. FONT: http://www.meriduran.com/projects.php?carpeta=projects/9/7&ampli=img&file_ampli=projects/9/7/ampli.jpg

 

L’autora defensa una lluita agonista per tal de vitalitzar qualsevol democràcia; es tracta d’una lluita entre poders hegemònics oposats, que mai no es poden conciliar racionalment. Així doncs, segons l’autora, l’art crític és el que promou la dissensió, el que fa visible allò que el consens dominant sol enfosquir o esborrar, el que considera en tot moment quines identitats es volen fomentar. Aquesta seria, per aquesta autora, la funció de l’art en l’actual societat mediatitzada i globalitzada, on prevalen les polítiques liberals de pensament únic.

Un altre punt de vista, que difereix del que acabem d’esmentar o que, si més no, n’assenyala els límits, és el que defensa Jacques Rancière (2008). L’autor pensa que hi ha una estètica de la política i una política de l’estètica; no obstant això, creu que aquestes dues proposicions no són unívoques. Aquesta impossibilitat de relacionar-les de manera directa crea una paradoxa, la paradoxa de la política de l’art. Altrament dit, l’art polític s’esforça a trobar una resposta a les formes de poder econòmic, institucional i ideològic. Les manifestacions d’aquestes pràctiques són molt divergents, però, tanmateix, segons Rancière, conflueixen en un mateix punt: la identificació de la política de l’art amb un sol tipus d’eficàcia; una eficàcia que es basa en la suposició d’una línia directa entre el sentit i l’efecte, entre la intenció i el resultat. Aquí es pressuposa que l’art actua segons la manera desitjada per l’artista. Rancière denomina aquesta manera de pensar “model pedagògic de l’eficàcia de l’art”. L’autor discrimina entre tres pedagogies o maneres de pensar l’eficàcia política de l’art:

  1. La mediació representativa: un model mimètic, en el qual se suposa que les representacions artístiques reflecteixen la realitat que, com a tal, és copsada pel receptor o per la receptora.
  2. La immediatesa ètica: un model propi de la modernitat, en el qual l’art —l’obra d’art total— es converteix en una manera de viure.
  3. L’eficàcia estètica: assenyala l’especificitat de l’experiència estètica com a experiència de ruptura amb la disposició jeràrquica del fet sensible.

El primer model solament funciona de manera desitjada si el receptor o la receptora coneix per endavant el discurs que vol transmetre l’artista i el comparteix; aquest és un model fallit en tant que no és l’obra la que mou l’acció de l’espectador o espectadora, sinó el discurs previ que es comparteix amb l’artista. La immediatesa ètica —tal com l’experiència de les avantguardes demostra— porta a la desaparició de l’art, sense que la vida millori en el sentit projectat.
Respecte al model d’eficàcia estètica —model que Rancière defensa com a possibilitat de revolució pacífica i més profunda—, està abocat a la paradoxa i a la indeterminació; no es pot predir ni quan, ni com, ni en quines condicions tindrà lloc la ruptura dels referents sensibles.

Minerva Cuevas Égalitè 2004

Minerva Cuevas, Égalitè, 2004. FONT: http://www.estuaire.info/en/oeuvre/egalite-minervas-cuevas/

 

Per Remedios Zafra (2013 i 2014), situar-se solament en l’àmbit artístic limita l’abast de les propostes visuals de canvi d’imaginaris. El que Zafra proposa és infiltrar-se a les xarxes socials, per desafiar la reiteració de l’ordre establert i crear noves formes de representació feminista:

De fet, aquesta era la dificultat més important per a l’eficàcia simbòlica d’aquesta “manera de fer” feminista, limitar-se a l’àmbit artístic, allà on la seva potència creativa pot ser gran però el seu efecte polític aturat per aquest límit que sembla que reguli que el que passa en l’art opera com a bombolla que no afecta la nostra vida quotidiana. La necessària infiltració en els imaginaris de la tecnologia i de la xarxa era, i continua sent, una qüestió prioritària per a promoure la no-repetició de models, per a promoure la seqüència teclejar/crear. (2014: 104)

L’autora creu que també hi ha discurs en la manera de fer; que el “com” és aquí tan important com el “què”. Es tracta d’un “com” que no al·ludeix al mitjà, sinó al “sentit”; un “com” que té a veure amb les forces creatives i amb les forces de domesticació. Davant de la seva contínua reiteració, que continua prevalent en els mitjans, aquests també es poden emprar per introduir contradiscursos que desafiïn la construcció social dels gèneres, per infiltrar nous imaginaris que erosionin els nodes de poder: patriarcals, sexistes, racistes i classistes. Aquest és el poder polític de les imatges; no és un poder constituent, no és inherent a les imatges, però sí que aquestes el poden vehicular. I com més formes adopti i més cops s’intenti, més possibilitats tindrà d’aconseguir el seu fi.

ZZZ. El mur. Lleida 2009

ZZZ, El mur, Lleida, 2009. FONT: http://www.elmur.net

 

‹política

Armstrong, Philip (2005). ¿Una epistemología de los estudios visuales? Recepciones de Deleuze y Guattari. A: Armstrong, Philip (coord.) Estudios visuales. Madrid: Akal.
Deleuze i Guattari (1997). ¿Qué es la filosofía? Barcelona: Anagrama.
Deleuze i Guattari (2008). Mil Mesetas. València: Pre-Textos.
Guattari i Urribarri (1991). El Paradigma Estético. Zona Erógena, 10.Disponible en línia: http://www.blogger.com/emailpost.g?blogID=1777643947134013904&postID=8929509957271745936.
Guattari i Rolnick (2006). Micropolítica. Cartografías del deseo. Madrid: Traficantes de Sueños.
Mouffe, Chantal (2001). Algunes observacions sobre política feminista. Transversal, 15. Lleida.
Núñez, Marina (1999). Del conservadorisme com una de les belles arts. A: Núñez, Marina (coord.) Impasse 2. Lleida: La Panera, Ajuntament de Lleida.
Núñez, Marina (2000). El debate igualdad/diferencia en la práctica artística. A: Cao, Marián L. F. (coord.) Creación artística y mujeres. Madrid: Narcea.
Rancière, Jacques (2008). Estética y política: las paradojas del arte político. VI Seminari de Formació d’Investigadors. 4 i 5 d’octubre del 2008. Madrid: Facultat de Belles Arts de la UCM. Disponible en linia: http://pendientedemigracion.ucm.es/info/artepltk/actividades.html (cliqueu a textos).
Rancière, Jacques (2008/2010). El espectador emancipado. Castelló: Ellago Ediciones. Disponible en línia: http://historiaiuna.com.ar/wp-content/material/2012_ranciere_elespectadoremancipado.pdf.
Zafra, Remedios (2013). (h)adas. Mujeres que crean, programan, presumen, teclean. Madrid: Páginas de Espuma.
Zafra, Remedios (2014). Arte, feminismo y tecnología. Reflexiones sobre formas creativas y formas de domesticación. Quaderns de Psicologia, 16, 1, 97–109. Disponible en línia: http://www.quadernsdepsicologia.cat/article/view/v16-n1-zafra/pdf-es.
WEBS
Briski, Zana, i Kauffman, Ross (2004). Los niños del barrio rojo. http://www.youtube.com/watch?v=jI6BUB8CG6k.
Arte y Activismo. Metrópolis. [En línia] Disponible a: http://www.rtve.es/alacarta/videos/metropolis/metropolis-arte-activismo/707244/.
TED 2011 [En línia] Disponible a: http://www.ted.com/talks/jr_s_ted_prize_wish_use_art_to_turn_the_world_inside_out?language=es
[1] Tot i que les primeres manifestacions d’art polític emergeixen amb contundència als anys setanta i vuitanta, que és quan apareix un gran ventall d’artistes feministes, com ara Martha Rosler, Barbara Kruger i Jenny Holzer, entre d’altres, fou als anys noranta quan brolla com a fenomen que afecta gairebé la totalitat d’un panorama artístic mundialitzat.
[2] Segons aquesta autora, tot ordre social es construeix mitjançant pràctiques hegemòniques, pràctiques que l’articulen i que fixen el significat de les seves institucions.