mirades imatges pantalles poder política plaers
Aquest ha estat un tema controvertit que, al llarg dels anys, ha donat lloc a importants motius de debat. Gilles Deleuze i Félix Guattari (1997) pensen que l’art fa possible lliurar l’experiència estètica a la potència del que és real, sense que la raó hi intervingui. Segons aquests autors, la força de la novetat —que mou l’obra artística— la posa en circulació com a força desestabilitzadora dels sistemes que fixen la realitat, al mateix temps que possibilita transformacions subjectives a través de viure noves formes d’experiència. La creació en l’art no es fa a partir de la manera de veure-hi del subjecte, sinó a través d’una experiència que l’altera, el sobrepassa i el desestabilitza. Deleuze i Guattari s’interessen pels espais que les representacions artístiques obren i per les amalgames que desmunten.
Kimsooja, A-Needle-Woman-Cairo, 2001 FONT: http://www.kimsooja.com
És a dir, no els interessa tant el fet d’interpretar la realitat materialitzada en el fet artístic, sinó el d’observar com aquest fet mou la realitat. Del que es tracta és d’explorar com es belluguen i com funcionen els elements en una producció artística, la seva activitat performativa i les articulacions que es poden establir amb altres camps del saber, més que d’esbrinar-ne quin és el sentit. Les condicions de la creació constitueixen el requisit que posteriorment Guattari (1991 i 2006) denominarà “paradigma ètic–estètic”, un paradigma creatiu que contraposa al científic i constructivista —dominants en l’actual sistema—, que no té res a veure amb les institucions artístiques, sinó amb el que anomena microlítiques d’intensificació de les subjectivitats. Per Guattari el més important són les incursions estètiques en la seva possibilitat d’afectar els processos de subjectivació i de pensar i actuar la diferència.
El primer petó entre homes documentat, fa 4.000 anys. El protagonitzen Niankhkhnum i Khnumhotep. FONT: http://elpais.com/elpais/2015/02/13/planeta_futuro/1423842187_005607.html
En aquests últims anys el pensament de Deleuze i Guattari ha estat molt important per a la crítica de l’art i per a les mateixes produccions artístiques; no obstant això, el seu desinterès epistemològic i interpretatiu suposa un problema per als estudis visuals. Per Philip Armstrong (2005) la teoria de Deleuze respecte a l’art i a l’estètica no suposa cap desafiament crític a la cultura dominant, ja que omet parlar de l’anàlisi del poder i del desig, aspectes bàsics en la seva filosofia però que en el seu paradigma estètic perden rellevància. Segons Armstrong (2005: 129), la creativitat resta indefensa o es torna còmplice davant les forces del capitalisme contemporani, la globalització i l’imperialisme, en què els estudis visuals situen la seva pertinença crítica.