Per Marta Amenós
IMMA JOVÉ
Imma Jové és mestra d’Educació Infantil, actualment imparteix classes a P5 al CEIP Pràctiques I de Lleida. A les seves sessions es treballa bàsicament des de les Arts Visuals i la Filosofia. En el decurs d’aquesta entrevista es va fent evident que el treball que l’Imma desenvolupa amb els infants, sobre l’art i les diferents produccions artístiques, traspassa a altres matèries; implica el llenguatge visual i plàstic, però també altres llenguatges, el verbal, el matemàtic… El fet de partir de les Arts Visuals ajuda als nens i a les nenes a situar-se, a treballar les identitats, a entendre’s i a treballar les relacions dins del grup.
.
Per què creus que l’art és important per l’educació?
Penso que l’art no només és important sinó que és convenient i és necessari. S’ha de treballar l’art contemporani, l’art del segle XXI amb els nens i nenes del segle XXI. És el seu, i hem de reflexionar sobre això per tota la part que té de creació, de construcció del nen i la nena així com de construcció social.
L’art és molt més que una plasmació, va molt més enllà, és molt més ampli, és molt més complex, és molt més complet, toca molts camps. Només ens han ensenyat a veure’n un potser, en canvi, amb la feina que estem fent sobre conèixer el barri i habitar el barri hi ha molt treball social, de treball sobre el barri.
L’art també és educació, eduquem la mirada i educar la mirada és obrir el pensament, és generar criteri, és començar a pujar persones amb esperit crític, amb opinió personal, anant-los pujant. Així, quan els demanes una opinió sobre una cosa, no et diguin: “bé, d’acord”, que tinguin una construcció lingüística més rica i més àmplia. Han d’aprendre que la discrepància és positiva i és enriquidora, doncs, no tothom ha de pensar el mateix, però hem d’entendre que l’opinió de l’altre pot ser diferent de la pròpia i ens enriquirà a tots i a totes si més no.
L’Art com a eina de reflexió i de construcció de pensament, de coneixement. Per mi l’art és una gran eina, de fet, es diu el llenguatge visual i plàstic, el que passa és que és un llenguatge davant el qual estem molt poc preparats, el desconeixem bastant, ens fa por, no hi entrem massa els ensenyants i les ensenyants. No ens han pujat així i, per tant, no goses entrar aquí perquè desconeixes i no saps com ho portaràs això. Però és una pena molt gran.
Pel que fa a l’art actual, és l’art del seu temps, són les manifestacions artístiques que aquests nens i nenes observen. Els infants veuen que la gent va amb càmeres fotogràfiques, amb mòbils i amb mòbils es fan fotografies. Ells/es encara no hi van, però veuen els altres joves i adolescents traginant amb mòbils i amb càmeres, amb ordinadors i passant les fotos d’aquí cap allà. No podem obviar això, cal tenir-ho present. Parlo des del meu taller de fotografia, però el mateix podríem dir del fet de reciclar per a fer treballs en volum, i aquí ja podria aparèixer l’Eulàlia Valldosera i tot el que és el fet de pintar sense pintar. Hi ha molts programes educatius als ordinadors, que es fan a infantil, on els infants pinten sense pintar, doncs si aquell treball no es guarda, és un pintar sense pintar. Molts i moltes artistes estan treballant amb pintura sense pintar, per tant, no podem no parlar d’això als nens i a les nenes. Els hem de fer reflexionar sobre això i evidentment aquí hem de tenir clar que l’esperit crític, l’opinió personal, la reflexió i la interiorització, són aspectes que segueixen tenint molta força, molt valor.
Quan treballes a partir d’algunes exposicions que es fan al Centre d’Art La Panera, com tries les obres d’art que després treballareu a classe?
A infantil tenim molt clar que hem de fer un treball, com diu Vigotsky, des de la zona de desenvolupament proper. Així, quan fem un treball de construcció social dins el nostre espai d’escola i barri, anem a llocs i espais del barri, com poden ser la ludoteca, la biblioteca pública, com és el museu de Lleida, com és La Panera… i des d’aquí sempre ens hem posicionat. Tenim un centre d’art contemporani que és proper a l’escola, aquesta és una oportunitat d’or que no podem manllevar, hi hem d’anar, hem de ser allí. I generalment, a partir de les propostes educatives que ens presenten el servei educatiu del Centre d’Art La Panera, després nosaltres estudiem propostes pels nostres tallers de Visual i Plàstica. Estem obertes a cercar diferents maneres i possibilitats per estirar des del que veiem, per comparar amb altres artistes homes i dones actuals, o bé del passat, amb les produccions que hem vist, perquè l’Art sempre es construeix i es reconstrueix des d’una altra mirada, és també una mica situar-nos nosaltres aquí, posicionar-nos aquí per fer tot aquest treball.
Es treballa a partir d’un projecte interdisciplinari? O només és amb comunicació i llenguatges?
A l’Educació Infantil l’aprenentatge ha de ser global i, a la vegada, ha de ser funcional i significatiu, són els tres eixos sobre els quals pivota tot el treball que es fa. Per descomptat, dins dels tallers de Visual i Plàstica, el/la mestre/a que ho tira endavant, això ho té molt present. És clar que apareixen els altres llenguatges, algunes vegades més d’un i algunes vegades més uns altres, el que sempre apareix per damunt de tot és el llenguatge visual i plàstic però la llengua, l’expressió oral i, a vegades escrita, també hi és sempre present.
Com per exemple, aquest que hem vist aquí fora de descoberta de l’entorn…
I tota la part de descoberta de l’entorn natural i social, evidentment. Per descomptat. Ja ho has pogut veure amb el treball que t’he explicat de conèixer i d’habitar el barri.
Sí, sí, es veia molt, molt clar.
Pensa que anteriorment s’ha fet tot un treball de discriminació i classificació, de quines coses són velles, quines són modernes, quines no són edificis, etc. Aquí també està apareixent tot el que són conceptes matemàtics de la lògica matemàtica, tenim molt present tot el que pot aparèixer perquè s’ha de fer un buidatge anteriorment, tu t’has d’asseure i veure tot el que pot aparèixer. Tot i així, ens emportem sorpreses perquè els mateixos infants et suggereixen més vies de les que t’esperes i tu has d’estar atenta per estirar, o si més no, complementar i enriquir. Amb això vull dir que sempre és un treball relativament obert.
Els projectes que feu són anuals o temporals?
No té per què ser sempre igual. Pot ser que sigui un projecte que lligui amb l’eix transversal de l’escola com és el d’enguany, que és conèixer Lleida, i aquest any serà anual; o bé pot ser temporal, que s’ha portat a terme dins d’un trimestre o dos trimestres. No ens tanquem mai a res, sempre estem obertes a les possibilitats que puguin sorgir. El d’aquest any evidentment per la força que té serà anual, això ja ho vam veure al començament. El treball que hem fet a partir de les propostes que ens fa La Panera pot entrar i es pot estirar en els tallers de Visual i Plàstica i s’articula amb l’eix transversal de l’escola. Vull dir, sempre obertes a tot, això significa que sempre vas justa de temps, has de cercar temps per pensar, per preparar, per reflexionar, és molt ric i molt viu, veiem que tothom es mostra atent, tant els alumnes com el professorat que ens posem al davant.
O sigui, participen tots els docents d’aquí…
Tots els docents que participem en els tallers d’Infantil. Estem parlant sempre del treball que estem tirant endavant a Infantil.
Com es relacionen les obres d’art amb les experiències de la vida quotidiana dels infants? Ells segurament raonen, exposen fets, vivències a partir del que els recorda aquesta obra, no? O no ho sé, com ho feu?
Aquí podríem entrar una mica amb l’obra de l’Eulàlia Valldosera, si et sembla bé.
D’acord
Podríem parlar de la proposta d’ella de treballar amb ampolles de plàstic per crear formes i ciutats des dels diferents materials de reciclatge, doncs, les nenes i els nens aviat s’adonen que estan fent una construcció, que és una projecció de llum i ombra però que, mmm… pot tenir forma de bosc i no ser-ho, no porta a pensar que és un bosc, porta a pensar amb perfil de ciutats o de barris o de carrers, llavors podem estar jugant a participar nosaltres, ser dins la ciutat, o ser fora, o ser més a prop o més lluny, de ser-hi dos o ser-hi tres.
I a la vegada aquesta projecció de llum i ombra podem veure que és fora, ells la manipulen, la mouen, mouen els envasos si els posem més a prop, si els posem més lluny, si posem un grup allí, si posem un grup allà. I també veuen que és una producció efímera com pot ser efímer un treball que fem a l’ordinador i que potser no guardem. Això es genera evidentment dins del pensament d’aquests nens i nenes, un treball de visualització i pensament, pel seu cap passen coses molt interessants que agraden, interessen, els va atrapant, els va agradant, hi van entrant. I després, evidentment, es fa la recapitulació i parlem de què hem fet, com ho hem fet i per què ho hem fet. És un treball de reflexió i interiorització, tornaríem a parlar de l’aprenentatge significatiu i funcional, de la globalització dels aprenentatges, aquí més concretament des del llenguatge Visual i Plàstic.
I amb el treball de l’hamaca, per exemple, hi vam estar treballant des dels tallers de Visual i Plàstica i des de la filosofia. Els mateixos infants, sense dir-los res, es van adonar que aquella mateixa obra de l’Eulàlia Valldosera es podia entendre des de diferents àmbits i llenguatges i això sempre enriqueix a les persones, les possibilita.
Perquè també participes en el programa de filosofia 3/18, ens podries explicar com ho relaciones amb les Arts Visuals?
Filosofia per a nens i nenes es fa a partir de les idees de Mathew Lipman, de treballar la filosofia a l’escola amb infants petits.
Som un grup de gent de diferents escoles, un grup ICE i treballem filosofia 3/18 aquí a Lleida. Treballem amb obres d’art contemporani que generalment han vist els nostres alumnes, després tirem endavant projectes semblants. Veiem que la manera de pensar i d’actuar davant les arts, és molt igual en tots els llocs, més o menys venim a dir el mateix i a pensar sobre el mateix, tinguem l’edat que tinguem. Les formes són unes, però l’essència ve a ser la mateixa i s’explica diferent, depèn de l’edat dels nens i de les nenes.
Tots els membres del grup treballen a partir de les Arts Visuals?
També pot ser sobre cinema. Ara estem treballant amb una pel·lícula “Alícia al país de les meravelles”. Veiem la força i la potència que té el cinema per treballar filosofia.
En el llibre Tot pensant hi ha Art, hi ha contes i…
Tot pensant és un treball preparat pel grup IREF de filosofia. Després d’estar treballant amb ell, prefereixo més rellegir amb certa freqüència a Mathew Lipman que és una mica el pare, el creador de la filosofia per a nens i nenes. Penso que s’ha d’anar a l’origen, és més ric. És molt ric llegir a Irene de Puig i altres, però també s’ha d’anar més enllà i s’ha de buscar més enllà.
Les edats amb què treballeu són d’Infantil, de P3 a P5. Hem dit internivell…
Sí, sí internivell. Els grups són barrejats, hi ha infants de 3, 4 i 5 anys. El treball on es fa producció és més ric a 5 anys que a 3, en som molt conscients, però veiem com anem possibilitant a totes les edats, com entre ells/es mateixos/es es van ajudant, el treball es torna col·laboratiu, entre ells i elles es van estimulant, es van animant i van creant.
I els infants de 3 quan arriben a 4 recorden com els van ajudar i ells presten la mateixa ajuda als de 3 i veuen els de 5 i intueixen. -Jo l’any que ve quan sigui a 5 sabré més, podré més. És tot un treball dins de l’àrea de Coneixement de l’entorn natural i social molt potent, és una eina molt potent. Aquesta manera de treballar que possibilita i respecta els ritmes d’aprenentatge dels nens i de les nenes, des de l’ajuda a l’altre, respectant els diferents ritmes de treball i a la vegada enriquint, veuen que passarà després, i després, i després… Estem satisfetes, segur que es podria millorar si entrés una persona de fora, una persona externa ens podria aportar idees, segur, no dic que no, potser algun dia vindrà algú i dirà: Ui! Podeu estirar per aquí, per allí i per allà! Evidentment que tindrem les orelles i els ulls molt oberts per a enriquir les actuacions, per descomptat. Això sempre, ens mostrem molt obertes a les observacions i a la pràctica reflexiva, és un bon treball de pràctica reflexiva.
I ara, Eulàlia Valldosera… Per què vas triar aquesta artista?
Perquè és una dona, i ja està bé que hi hagi poques dones o es coneguin poc les dones. Les dones existim i les dones també formem part d’aquest món, habitem aquest món, i hem de mirar de treballar des de la coeducació.
Sí, se’ns diu que l’escola ha de ser coeducadora, doncs, si hem de ser coeducadors, parlem també de dones artistes que n’hi ha, potser no són massa conegudes perquè no ha interessat o no ha convingut. I tenim una mirada, la mirada femenina, és una mirada molt important. No, no tot el món s’ha de mirar des de la vesant i la mirada masculina, també s’han d’educar els nens i les nenes des de la mirada de les dones. Això ajuda a la construcció de gènere: Qui sóc jo? Com sóc? Com miro? Com em posiciono? Potser un nen té una mirada més femenina o potser una nena tindrà una mirada més masculina.
Des de l’escola estem obligats a treballar la coeducació i a entrar en aquest joc del mirar. De mirar com. O sigui, mirar com mira una dona és una reconstrucció important, és necessària i s’ha de fer i s’ha de tenir en compte. No podem mirar només els homes artistes, també estem obligades a mirar dones artistes, tenim diferents mirades. I als nens i a les nenes se’ls hi ha de fer veure, si més no, fer observar i ajudar-los a reflexionar després.
I com vas treballar l’artista amb els alumnes?
De l’Eulàlia Valldosera hem treballat diferents obres en diferents moments. Podem, si vols, centrar-nos en “Hamaca” .
O en envasos, amb el que vulguis!
Amb Hamaca hi vam estar treballant des d’una exposició que vam veure a La Panera, però anar-la a veure va ser l’últim pas. Vam fer tota una sèrie de treballs previs i després vam descobrir tota l’obra conjuntament. La vam estar treballant individualment, en tres parts, i quan vam arribar allà vam descobrir que tot junt era un tot. Era una forma, un focus, l’hamaca i la projecció que fan els forats de l’hamaca sobre les parets i sobre el terra.
Els infants la van anar observant part per part, vam fer activitats prèvies i després van poder veure a La Panera tota l’obra junta. Què volíem? Volíem fer un treball sobre la mirada i el llenguatge. Tu què hi veus aquí? I a tu què se’t representa? Això com es mira? Com ho posaries dins d’una obra? Què més hi pot anar? Pot ser part això d’aquesta obra? I aquest tros pot ser d’aquesta obra? Què ens diu aquí? De què ens parla? Aquí hi havia molt de visual i plàstic però també molt de conversa i molt de llenguatge. Hi havia molt treball de llenguatge i a partir d’un tros de què volguessin, crear sobre això. Tu què crearies a partir d’això? Què hem dit que és? Què hi posaries aquí dintre? Vam fer tot aquest treball.
El treball final va ser veure l’obra, com era per ella mateixa, i parlar i reflexionar sobre tot el que havíem dit. Què era, què no era i què podia ser. Què us penseu que ens vol dir aquí l’autora, l’artista? Evidentment van sortir moltíssimes coses, unes molt properes i altres molt allunyades. Ens hem d’escoltar tots i totes, no consisteix a dir tu ho has endevinat, tu no ho has endevinat. Consisteix a escoltar les diferents opinions. Ells/es mateixos/es se n’adonen si s’han ajustat o no s’han ajustat, no fa falta que els hi diguem nosaltres, que tampoc és l’objectiu. Aquí parlaríem que el treball important és el procés entremig, no la producció final per ella mateixa, sinó el procés, en diríem la seqüència didàctica.
El procés que es va fent del principi fins al final.
Exactament! La seqüència didàctica, no el final pel final. El final és important però potser és més important tot el que passa entremig.
Llavors, estableixen relacions amb altres projectes artístics, relacionen algunes obres amb una altra obra d’un altre artista. Com per exemple aquestes d’aquí fora que els heu trobat molt la similitud. O sigui de la ciutat, una és d’un autor i l’altra d’un altre si ells també ho fan això? Si ells també relacionen. Mira aquesta s’assembla o…
Ho fan! Sí, sí, no cal que els hi diguis tu gran cosa. Amb una obra d’en Juan Uslé, els infants l’han vist aquí a la pantalla i han dit de seguida que l’havien vist a La Panera. Ells/es no et sabran dir de qui és però et sabran dir on l’han vist i què hi veuen. Hi ha infants que et diuen finestres, que és un edifici modern… Tu dius: – mira són ratlles d’un costat a l’altre i de dalt a baix, – és una casa . I llavors fas la transposició quan després ensenyes les fotos que han fet ells dels edificis antics i les parts noves, per exemple la part del Museu de Lleida, l’aresta aquella que té que es veu que és un edifici moderníssim i està pensada i fotografiada per ells. Han fotografiat el pàrquing de davant de l’escola, poses el pàrquing d’en Juan López i et diuen és un pàrquing però és vell perquè està trencat, mira així està trencat.
I amb la mà et dibuixen les ones, les ondulacions que fa el pàrquing del Juan López. Ells i elles ho tenen clar, la transposició te la fan de seguida, ja venen una mica entrenats, t’ho fan els de 4 i els de 5; els de 3 prou feina tenen a escoltar i a mirar però els hi va quedant a dins.
I tu ja estàs esperant qui són els que es llançaran i explicaran, perquè ja venen pujant així. Nosaltres ja fa uns anys que treballem així i ens sentim més segures, més tranquil·les, ja sabem com anirà venint, anirà venint, ja no et cal estirar a tu, saps que acabarà sortint, tens una experiència de treballar així i això et permet anar més relaxada i com més relaxada estàs, més aviat surt. Potser també hi ha la disposició aquesta que venim treballant així, veus més per on va, és tot, una cosa ajuda a l’altra.
Quina obra o quines obres heu treballat de l’Eulàlia? M’has dit Hamaca.
Hamaca i tot el treball sobre ombres, sobre les ombres. En aquell moment vaig posar unes altres obres de l’Eulàlia, coses de cremades fetes amb cigarretes, és el moment que ella vol deixar de fumar.
Si aquella de “El melic del món”. Que fa, que escombra.
Veiem una altra manera de mirar aquelles projeccions de llums i ombres que fa l’hamaca sobre les parets. Projecto perquè ho vegin d’una altra manera, està fet d’una altra manera, per a enriquir la seva mirada, per a veure el que hem vist amb llums i ombres sense ser llums i ombres. Sense cap més intenció que enriquir la mirada, de possibilitar altres maneres de representar.
Per això els hi va ensenyar l’ “Hamaca” que també està feta amb punts però amb llum i “El melic del món” que també està feta amb punts però amb cendra de…
Però és llum també, és llum perquè allí no hi ha llum tampoc. No ve llum d’un focus però és llum, la llum que incideix sobre les cremades fetes a terra, sobre els cigarrets apagats. Si no hi hagués llum del dia, no ho podríem fer això. Per tant, també hi ha llum, sense ser llum. Enriquir la mirada? D’anar estirant més enllà, això també s’ha de fer, això s’ha de fer amb els nens i les nenes. I d’aquí podríem passar a com es fa la nit? Com es fa de dia? Com es fa la llum? I com es fan les fosques? Això surt, a les aules surt una mica, a P4 surt d’una manera intuïtiva, però als 5 anys surt amb molta força. I els hi dius, contestem-nos aquesta pregunta, com ho podem contestar? I esperes a rebre respostes dels nens i de les nenes, estàs saltant de visual i plàstica al món de la ciència, estàs demanant un rigor científic: fer una hipòtesi, comprovar-la, contrastar-la, dibuixar-la, representar-la. Està apareixent tot, només és qüestió d’estar atenta, parar l’orella i anar estirant i surt tot.
És molt interessant tot el que estàs explicant… Quins continguts o capacitats es poden treballar…
Les 9, perquè les tenim molt presents. Les 9 capacitats. I de continguts tots i més.
Amb tot el que m’acabes d’explicar m’acabo de quedar, buf…
Dóna una mirada per la classe hi ha alumnes que m’han dit després del 100 ve el 101, 102, 103, 104, 110, 111, 112, 113, 115…
A P5 això?
SÍ. Em diuen: – Els números no s’acaben mai? Els números no s’acaben mai. I quin és l’últim número? Com podem dir que no s’acaben mai? Estan intuint la fórmula de l’infinit, el disseny d’infinit. Però és que no fa massa m’han deduït la forma com creixen els números, x=n+1, aquests infants no t’ho diuen així, et diuen això: – el numero és: +1, +1, +1 cada vegada i així creixen, els números creixen d’aquesta manera. És cert, és que és així.
Sí, sí és veritat!
Després a l’ESO posem la fórmula matemàtica, però aquí ja han intuït, han intuït això.
Si tu treballes d’aquesta manera possibilites molt que els nens i nenes s’enriqueixin, que creixin, que construeixin, que espavilin, que provin assaig-error. És això assaig-error, és això. És per a créixer, per a millorar, per aprendre, no per dir t’has equivocat, no serveix de res dir: fes-ho bé! No volen fer-ho malament. Els has de dir molt bé, demà segur que ho fas millor i ja està, i segur que ho faran millor. Segur que serà així, perquè seran un dia més grans i tindran un bagatge i uns aprenentatges, per tant ho faran millor, els hi estàs dient el que es trobaran, tu els hi estàs verbalitzant allò que intueixen i és que passa així, i se senten molt feliços. Per tant, permet treballar el visual i plàstic i el que vulguis.
Dóna-te’n compte tu mateixa, què veus, eh? Venim treballant així a poc a poc des de 3 anys com formiguetes amb una constància i pam, pam, pam…
Em podries parlar d’algunes altres activitats que heu portat a terme sobre l’Eulàlia Valldosera?
Anem al treball fet sobre la construcció de ciutats? Quan volem construir ciutats o treball de ciutats, consisteix a disposar d’un material: un llençol, un focus de llum, ampolles de plàstic o pots de iogurt, oueres, material de reciclatge i permets jugar amb aquest material i després dius: ara anem a fer una construcció, com que estan acostumats a fer treball de construccions amb els materials més…, diguem comuns, que es veuen per les escoles, quan els hi dius: anem a fer construcció, primer els sobta però després s’hi posen. Un altre pas seria fer-la davant d’un llençol, llavors s’enfosqueix la classe, s’aplica un focus de llum i veuen la construcció d’aquella ciutat, es veu sobre el llençol, o bé sobre una paret, després es pot passar sobre un cartró o sobre paper. Els puc donar una silueta d’un tros que els ha sortit perquè ells ho ressegueixin i després ho dibuixin per dins, que hi dibuixin finestres, que hi posin portes, que hi posin arbres. T’explico la seqüència de què es pot fer, no mil·límetre a mil·límetre però una mica pots intuir els passos, no?
Quan ho reescriguis veuràs els possibles passos i les possibles sortides que té o que et pot suggerir aquest treball. Aquella construcció després es pot enganxar i deixar-la fixa i dir: mireu, d’aquesta ombra surt aquesta construcció i deixar-la present en algun lloc o bé la fotografiem, o bé la filmem i després es pot tornar a passar als nens i les nenes. Vas veient totes les possibilitats que surten?
Pots contemplar-les, tenir-les present i dius: en aquest moment en aquest grup què fem i què interessa, doncs tiro cap aquí amb les variants que hi pugui haver, segons el grup que et porti o et dirigeixi. Hauràs pogut veure que no tots han fet un carrer al mateix carrer. Cada grup ha fet el seu carrer, ha triat les fotos i les ha anat confegint i col·locant allí on els ha semblat, les que volien.
Està a la vista de tots els nens i les nenes, que ho veuen pujant i baixant, ho veuen els grans, els petits. Tot això va ajudant a construir i a reflexionar i la respecta tothom. El treball dels nens i de les nenes es respecta. Es respecten les coses que es fan, en general.
I des de La Panera us donen algunes… activitats o us preparen algun material didàctic per poder treballar-ho a les escoles?
Sí, a Panera, quan fan la seva presentació, es dóna un material didàctic que tu pots seguir o bé pots adaptar, com pots estirar, com pots no estirar, …
Tenen un servei d’assessorament a les escoles i els centres, si vols pots acordar assessorament, això és el que vam començar a fer més en un començament, quan estàvem en blanc, en blanc com un paper en blanc i ens dèiem: – això com ho estirarem? Cap on anirem? Com ens en sortirem? Eren els primers anys, ara evidentment també podem seure amb elles i des de l’experiència que tenim potser podríem produir coses encara més interessants i més potents, però ara per ara no ho estem fent anar, no vol dir que l’any que ve o un altre any acordem tornem-nos a trobar i preparar coses per anar estirant per aquí i per allà. Hem anat evolucionant, fa 10 anys que estem funcionant així, hem anat evolucionant. Aquest any ens vam dir: toquem 3 eixos o 4 eixos. Pintura en totes les possibilitats. Fotografia i eines d’avui a mesura que es pot treballar amb aquestes edats de nens i nenes. Volum amb materials que siguin continus, discontinus, formals, no formals. Ritmes i moviments dintre del món de la psicomotricitat, la música i la dansa. Ara per ara som aquí, hem començat enguany una nova manera de fer que és treballar des d’aquests 4 eixos.
I com les avalues aquestes activitats?
L’avaluació és la producció personal, hem de començar ja a desterrar aquella idea que tot és avaluable i tot s’ha d’avaluar de la mateixa manera. Ni tot s’ha d’avaluar, ni tot es pot avaluar de la mateixa manera. S’ha d’avaluar què he après, s’ha d’avaluar com he participat, com ho he tirat, resolt, s’ha d’avaluar quina implicació, quin gaudi hi he posat aquí.
S’avalua des de l’observació directa, des de les produccions personals i des de la reflexió i la pràctica conjunta que fas amb els teus companys i companyes. D’aquí la revisió que hem fet i un ajustament nou, amb els/les alumnes des de la metacognició, tu saps si han après, què no han après, com ho han après.
Tenim eines per avaluar i des d’aquí, aquestes les avaluem des d’aquí. Potser en podríem fer més nosaltres, no dic que no, però ara per ara, amb el temps que disposem som conscients, hem de ser realistes i tocar de peus a terra i hem de saber de quin temps disposem i de què podem fer i després que potser no ens cal ser tan… no sé, portar uns criteris d’avaluació tan estrictes i tan rigorosos com: retalla – no retalla. Pinta bé – pinta malament.
Pinta, posa color, posa molt color, és creativa, sí, són ítems que ens diuen coses dels/les alumnes… Ho veus no una vegada, ho veus durant tot un curs escolar o bé durant 3 anys. Són coses que van molt lligades a la maduració i a les vivències, i a la riquesa d’aquests nens i nenes, que van veient, com es van impregnant en contacte amb els altres…
