múltiples innocents consumistes tecnològiques
Miguel Brieva. FONT: http://www.clismon.net/
La innocència com a característica d’una edat mítica on les nenes i els nens es troben en un estat pur, sense influències culturals de cap tipus, és alhora un desig i un discurs. Segons Henry A. Giroux (2003), el discurs de la innocència s’estructura al voltant de la idea d’un estat natural, oposat a construït, com una forma de negar els efectes dels problemes socials reals dels infants. Una apropiació romàntica que conté, reifica i debilita nenes i nens, atès que comporta la pèrdua de la seva capacitat d’actuar, i els posiciona com a objectes i no com a subjectes de drets. Diu a més Giroux que “quan la idea romàntica de la innocència del segle XVIII perd la seva rellevància, la infància es reinventa, en part, a través dels interessos del capital empresarial” (p. 26).
Idees i interessos que coexisteixen avui en dia i situen el concepte d’infància en categories dicotòmiques. Així doncs, el concepte d’infància, immers en un ideal de consumisme i confort (que confon desig i realitat), s’estructura davant de les vides de les nenes i dels nens “altres”, les infàncies de la fam, de l’abús i del treball, les NO infàncies.
Perquè en realitat, i d’acord amb David Buckingham (2002), la història de la infància és més una història de les idees dels adults sobre aquesta, que la realitat de la vida dels nens i de les nenes; recrea fantasies romàntiques seductores que evoquen un jardí idíl·lic on les criatures podien jugar lliurement lluny de tota contaminació. Però a més, és també un mitjà amb el qual els joves i els adults afronten els seus propis conflictes sobre la infància: “Esas imágenes y esos textos no son solo la encarnación de ideas sobre la infancia, sino también sobre la propia infancia de sus autores: los sentimientos de miedo, de angustia, de lástima, de nostalgia, de placer y de deseo. Como tales, nos dicen mucho más sobre los adultos que sobre los niños” (p. 47). Unes fantasies entre les quals els mateixos nens i nenes van creixent i d’aquí que arribin a la nostra Facultat pensant que la infància és la millor etapa i la més bonica de la vida, perquè « el nen » és innocent i viu la vida com s’ha de viure, submergit en un record màgic, ple de moments alegres…, (veure Molet, Bernad, Mateo, 2013).
La pròpies teories educatives –unes més que altres– han participat en la construcció d’aquesta fantasia. Segons Hannah Arendt (2003: 281) el criteri pragmatista sostingut per l’educació moderna, basat en la creença que aprendre és igual a fer, ha anat relegant l’esforç que comporta l’adquisició de coneixements i sabers. Un criteri que ha estat dirigit, en gran mesura, a esborrar la distinció entre joc i treball, a favor del primer:
.
Es va considerar que el joc era la manera més vivaç i apropiada de comportament per al nen, l’única forma d’activitat que es desenvolupa espontàniament des de la seva existència com a nen. Només allò que es pugui aprendre a través del joc fa honor a la vitalitat dels petits. L’activitat infantil característica, es va pensar, rau en el joc; l’aprenentatge que, tal com s’entenia antigament, obligava una criatura a una actitud passiva li feia perdre la seva iniciativa lúdica personal. (Arendt, 2003: 282)
.
I, certament, aquesta creença manté a les criatures, encara que ja no ho siguin, a un nivell d’infant al llarg del major temps possible, deixant de banda allò que hauria de preparar per al món dels adults.
La infància adulta. Durant els últims anys les noves generacions adopten rols que no pertanyen o no associem a la seva edat o al seu nivell maduratiu. També podem veure i trobem aquest cas a l’inrevés, gent adulta que es comporta o té un nivel maduratiu inferior a l’edat que li correspon
(Sebastià, Raúl i Sergi. 1r de Doble grau, curs 2014- 2015).
.
En nom de la “autonomia” del món de la infància, es dificulta la seva sortida del mateix i s’impedeix que les nenes i nens puguin exercir una postura activa en un món compartit; ja que “amb el pretext de respectar la independència del nen, se l’exclou del món dels grans i se’l manté artificialment en el seu, si és que se li pot aplicar la denominació de món” (Arendt, 2003: 283). A més obstaculitza la comprensió de la infància com una etapa de creixement i en desenvolupament continu, orientada a l’esdevenir adult; i, alhora, aquestes creences fixen el concepte en un únic significat, en comptes de entendre-ho com canviant i construït segons contextos i cultures.
Tornant a Arendt, el que l’autora explica és que són les professores i els professors els que han d’assumir la seva responsabilitat respecte al món i no deixar-la en mans d’una suposada llibertat de l’alumnat:
.
Els nens no poden rebutjar l’autoritat educativa com si estiguessin en una situació d’oprimits per una majoria adulta, si bé fins i tot aquesta absurditat de tractar els nens com si fossin una minoria oprimida que necessita ser alliberada es va aplicar en les pràctiques educatives modernes. Els adults van rebutjar l’autoritat i això només pot significar una cosa: que es neguen a assumir la responsabilitat del món al qual han dut els seus fills. (Arendt, 2003: 292)
.
També Jurjo Torres (1999), defensa una educació menys infantilitzada, i critica les estratègies que porten a marginar la infància en espais “protegits”, a mantenir-la en una mena de llimb o reserva de “innocència natural” que contribueix a allargar-la innecessàriament. Segons aquest autor, les produccions adultes destinades a la infància, en la mesura que estan infantilitzades artificialment, pressuposen un coneixement erroni de què és ser nena i nen. La idea d’una infància ingènua, feliç, alegre, divertida, sense problemes, incapaç de suportar el dolor, ni entendre els problemes i les dificultats, és la responsable que aquestes produccions incorporin tants dibuixos cursis i mancats de valors estètics i incloguin tan poques fotografies amb una informació més veraç i significativa. I no solament això, s’exclou de l’educació importants aspectes polítics i socials que millorarien la seva socialització, segons Jurjo Torres:
.
Intentar evitar una presa de contacte més real de les nenes i nens amb el món que els envolta perpetua una imatge negativa sobre les possibilitats dels éssers humans per a intervenir i transformar de manera positiva la realitat, el món en el qual viuen. Una veritable socialització de la infància obliga les persones adultes a oferir a les nenes i als nens imatges dels èxits humans, de com les societats van anar millorant les seves condicions de vida; exigeix destacar-los a través de quines estratègies les dones i els homes van anar superant des de condicionants físics, fins de quina manera van aconseguir enfrontar-se amb èxit a situacions d’opressió i de dominació social (1999).
.
Per últim, cal pensar també en la impossibilitat de preservar els infants de la complexitat del món d’avui, no ajudar-los a entendre de manera crítica els actuals contextos consumistes, tecnològics i mediàtics, pot molt bé abocar-los a la indefensió.
La meva nina de plastilina[1] és una nena que mostra desacord amb el que intenten fer amb ella. No està enfadada, per ella això és una diversió ja que no li molesta que la tractin com una nena dolça i delicada ( així aconsegueix el que vol), però a vegades se’n cansa i decideix ser una nena més “dolenta” i no escoltar ni fer cas dels adults. Molt cops els infants són vistos com a subjectes innocents, dolços, fràgils que no poden ser crítics i per això es creu que no se’ls ha d’ensenyar a interpretar la realitat. Però així només aconseguim que en un futur no pugin ser crítics…
(Judit, curs 2013-2014)
[1] Activitat realitzada en l’assignatura Didàctica de les arts visuals, veure Carme Molet (2014).
.
infàncies
.
.