múltiples innocents consumistes tecnològiques
.
.
Pieter Bruegel. Jocs d’infants (fragment). 1560. FONT: https://jocsanonima.wordpress.com/2011/02/09/lart-i-el-joc-bruegel/
.
No sempre la infància ha estat considerada com una fase específica de la vida, amb les seves pròpies característiques i necessitats, sinó que més aviat es pensava com un estadi preliminar de la maduresa, tal com Philippe Ariès (1979, 1986) ens explica. De fet, els infants eren freqüentment tractats com petits adults.
Aquesta obra de Bruegel ho posa en relleu a través de les robes de cada personatge: les nenes vesteixen mocadors al cap, davantals i faldilles com les seves mares, mentre que els nens porten camises i calces com els seus pares.
No va ser fins a la modernitat que va sorgir el sentiment que avui coneixem cap a la infància. Així doncs, el pas del temps va definint nous estils de ser infant, nous espais de socialització i nous vincles. D’altra banda, altres aspectes socials donen formes canviants a aquest idealitzat concepte que planeja entre afectes i celebracions de tot tipus, injustícies socials i relacions de poder.
D’acord amb Valerie Walkerdine es pot parlar d’una multiplicitat d’infàncies que es relacionen de manera complexa:
Al món globalitzat, cal veure que aquestes diferents infàncies s’hi relacionen de maneres complexes; per exemple, hi ha nois en tallers tèxtils a Guatemala que produeixen els béns que consumeixen els nois del que anomenem Primer Món. Hi ha una multiplicitat d’infàncies, i també hi ha relacions d’explotació entre els diferents tipus d’infància. (Dussel, 2006)
El que vull representar amb aquesta figura és la situació d’exclusió o marginació que pateixen les nenes i els nens nouvinguts en la nostra societat occidental. La diversitat cultural a les escoles augmenta cada cop més i per aquest motiu necessitem educar en la pluralitat per vèncer el perill de l’uniformisme i la pèrdua d’identitat. Llavors em pregunto: és la nostra escola una escola que reprodueix una determinada estructura social i unes formes de desigualtat que li són pròpies? Crec que cal reflexionar sobre què estem fent a les escoles i quins subjectes estem afavorint. La veritat que estic molt orgullosa del resultat obtingut, ja que quan el miro em suggereix allò que volia expressar: l’exclusió, les desigualtats i les relacions de poder existents.
(Aida, curs 2013-2014)
.
I si filem més prim, ens adonem que entre els infants del carrer i els escolaritzats, entre els consumidors i els infants de la fam, entre els del primer i el tercer món, entre les nenes i els nens (o travessant els gèneres) i, amb pells de múltiples tonalitats, les criatures construeixen dia a dia els seus sentits d’existència.
Algunes autores i autors ens parlen de la infància com a categoria discursiva:
Hem dit des de fa temps que la infància és un objecte discursiu; és a dir, està modelada per discursos diversos (discursos científics: sobretot psicològics, però també mèdics, pedagògics, etc., i també per discursos politicolegals, per discursos morals, entre d’altres). Crec que cal tornar a pensar com es relacionen de maneres complexes aquestes diferents maneres de pensar o de parlar sobre la infantesa. I, a més, cal pensar-les més relacionalment. Els objectes discursius es constitueixen en un conjunt de relacions complexes amb d’altres.
Pensem, per exemple, en la història de Peter Pan: és un nen d’una família rica, però en les seves fantasies les infàncies riques i pobres es posen en contacte entre elles, s’entrecreuen, i produeixen una història complexa. Crec que hem de dur més enllà la idea de multiplicitat, perquè no és qüestió de dir simplement: hi ha moltes infanteses, tot val, i llestos; el que importa avui és mirar com té lloc una reorganització discursiva, de quines maneres complexes passa això avui. (Valerie Walkerdine, a Dussel 2006)
Discursos que es trasmeten a través de les representacions visuals, un dels més recurrents és el discurs de la innocència.
infàncies