múltiples innocents consumistes tecnològiques
Miguel Brieva. FONT: http://www.clismon.net/
La innocència com a característica d’una edat mítica on les nenes i els nens es troben en un estat pur, sense influències culturals de cap tipus, és alhora un desig i un discurs. Segons Henry A. Giroux (2003), el discurs de la innocència s’estructura al voltant de la idea d’un estat natural, oposat a construït, com una forma de negar els efectes dels problemes socials reals dels infants. Una apropiació romàntica que conté, reifica i debilita nenes i nens, atès que comporta la pèrdua de la seva capacitat d’actuar, i els posiciona com a objectes i no com a subjectes de drets. Diu a més Giroux que “quan la idea romàntica de la innocència del segle XVIII perd la seva rellevància, la infància es reinventa, en part, a través dels interessos del capital empresarial” (p. 26).
Idees i interessos que coexisteixen avui en dia i situen el concepte d’infància en categories dicotòmiques. Així doncs, el concepte d’infància, immers en un ideal de consumisme i confort (que confon desig i realitat), s’estructura davant de les vides de les nenes i dels nens “altres”, les infàncies de la fam, de l’abús i del treball, les NO infàncies.
Perquè en realitat, i d’acord amb David Buckingham (2002), la història de la infància és més una història de les idees dels adults sobre aquesta, que la realitat de la vida dels nens i de les nenes; recrea fantasies romàntiques seductores que evoquen un jardí idíl·lic on les criatures podien jugar lliurement lluny de tota contaminació. Però a més, és també un mitjà amb el qual els joves i els adults afronten els seus propis conflictes sobre la infància: “Esas imágenes y esos textos no son solo la encarnación de ideas sobre la infancia, sino también sobre la propia infancia de sus autores: los sentimientos de miedo, de angustia, de lástima, de nostalgia, de placer y de deseo. Como tales, nos dicen mucho más sobre los adultos que sobre los niños” (p. 47). Unes fantasies entre les quals els mateixos nens i nenes van creixent i d’aquí que arribin a la nostra Facultat pensant que la infància és la millor etapa i la més bonica de la vida, perquè « el nen » és innocent i viu la vida com s’ha de viure, submergit en un record màgic, ple de moments alegres…, (veure Molet, Bernad, Mateo, 2013).
La pròpies teories educatives –unes més que altres– han participat en la construcció d’aquesta fantasia. Segons Hannah Arendt (2003: 281) el criteri pragmatista sostingut per l’educació moderna, basat en la creença que aprendre és igual a fer, ha anat relegant l’esforç que comporta l’adquisició de coneixements i sabers. Un criteri que ha estat dirigit, en gran mesura, a esborrar la distinció entre joc i treball, a favor del primer:
.
Es va considerar que el joc era la manera més vivaç i apropiada de comportament per al nen, l’única forma d’activitat que es desenvolupa espontàniament des de la seva existència com a nen. Només allò que es pugui aprendre a través del joc fa honor a la vitalitat dels petits. L’activitat infantil característica, es va pensar, rau en el joc; l’aprenentatge que, tal com s’entenia antigament, obligava una criatura a una actitud passiva li feia perdre la seva iniciativa lúdica personal. (Arendt, 2003: 282)
.
I, certament, aquesta creença manté a les criatures, encara que ja no ho siguin, a un nivell d’infant al llarg del major temps possible, deixant de banda allò que hauria de preparar per al món dels adults.
La infància adulta. Durant els últims anys les noves generacions adopten rols que no pertanyen o no associem a la seva edat o al seu nivell maduratiu. També podem veure i trobem aquest cas a l’inrevés, gent adulta que es comporta o té un nivel maduratiu inferior a l’edat que li correspon
(Sebastià, Raúl i Sergi. 1r de Doble grau, curs 2014- 2015).
llegir+
infàncies
.