inclusives controvertides neoliberals
Quan parlem de pedagogies crítiques no ens referim a un cos pedagògic uniforme, sòlid i universal, ja que la seva aplicabilitat també depèn dels diferents contextos i, per tant, han anat canviant amb el temps. La crítica d’aquestes pedagogies —portada a terme, des del seu interior, per algunes autores dels feminismes postestructuralistes— ha fet possible propostes innovadores que han situat el fet pedagògic en constant transformació; el que aquestes autores cerquen en la relació pedagògica no és trobar la resposta o la “veritat”, sinó provocar un esdeveniment.
Controversias entre las pedagogías és un llibre de Jennifer M. Gore (1996), en el qual es qüestiona alguns aspectes de les pedagogies crítiques. El que preocupa a aquesta autora és la incongruència entre el que defensen aquestes pedagogies i la manera de defensar-ho. Els aspectes que posa en relleu són: que són universalistes (descontextualitzades), l’individualisme intel·lectual que practiquen els seus autors més destacats, la competitivitat i la poca crítica interna. L’autora creu que aquests aspectes fan les pedagogies crítiques més vulnerables a l’adoctrinament i a la manipulació. Ella proposa portar a terme una pràctica pedagògica específica respecte al context, la teoria com a forma de pràctica i situar-se en la controvèrsia. Si tothom participa en règims de veritat, cal acceptar que l’educació no és neutral, que el saber es produeix i reprodueix en funció d’interessos.
També Elizabeth Ellsworth (1999/2005) se situa en aquesta mateixa línia: argumenta que la retòrica emancipadora comporta, en alguns casos, mites repressius pel seu caràcter abstracte i racionalista, perquè separa el fet discursiu de l’experiencial, com per exemple el fet d’emplaçar el llenguatge per damunt dels cossos. Tanmateix, l’aportació més rellevant que ha fet aquesta autora és la crítica al diàleg comunicatiu, a favor de l’analític. Segons el seu parer, l’estratègia dual del diàleg comunicatiu exclou la diferència de l’educació.
Mujeres sin Cabeza, Sillas de Terciopelo y Otros Vestigios, seminaris impartits per Elizabeth Ellsworth i l’artista visual Jaime Kruse a Madrid i Barcelona. FONT: http://www.zemos98.org/eduex/spip.php?article144
.
Elizabeth Ellsworth diu:
Estratègies com la de l’apoderament dels estudiants i la del diàleg provoquen la il·lusió d’igualtat mentre es deixa intacta la naturalesa autoritària de la relació professor/estudiant. (Acaso, Ellsworth i Padró 2011: 549)
Ellsworth aposta per unes pedagogies no conformistes i regeneratives, per una experiència situada, per un coneixement incardinat en un subjecte amb experiències viscudes, per no resoldre l’espai de l’alumnat, per desestabilitzar posicions i pel diàleg analític. En definitiva, proposa usar la pedagogia com a acte performatiu. Alguns aspectes importants d’aquesta controvèrsia els podem trobar a Carla Padró (2011).
.
pedagogies