+pedagogies inclusives

inclusives    controvertides    neoliberals

inclusivesSi entenem l’ensenyament com a procés socialitzador i no només com a eina de transmissió de continguts curriculars, pensarem que la pedagogia és molt més que una didàctica, que depèn tant de la manera de pensar-la com de la manera d’aplicar-la. A més, haurem de parlar de pedagogies en plural, ja que són molts els models pedagògics que tenim al nostre abast i, encara més, les maneres d’aplicar-los. Ara bé, quantes nenes i quants nens no es poden identificar en cap dels models que l’educació els ofereix? Quants o quantes no voldrien conèixer altres realitats, a banda de les que l’educació selecciona? Són molts els infants que malden per ser compresos i estimats de moltes altres maneres, i tants i tants altres que no saben ni tan sols que existeix aquesta possibilitat. Zulma Caballero parla d’infants musulmans en una escola del Raval de Barcelona:

Es pot inferir que la qüestió identitària produeix en aquests nens una forta commoció: qui són, quins són els seus orígens, què és allò propi que poden conservar com a vàlid, el que l’escola i la societat accepta, i què és el que han d’abandonar perquè la cultura local ho rebutja o menysprea perquè és negatiu o “impropi”. Per a molts d’ells significa el repudi d’allò que la seva família considera com a primordial. (Caballero, 2001: 143)

Miguel Brieva_3

Miguel Brieva. http://www.clismon.net/

 

L’educació, sovint al servei d’uns interessos econòmics, d’una racionalitat masculina i occidental i d’una sexualitat heteronormativa, ha exclòs dels seus currículums i de les seves pràctiques pedagògiques tot allò que podria evidenciar la instrumentalització interessada de la seva pretesa “objectivitat”. Tal com explica Sandra Harding (2006), no hi ha un objecte d’estudi científic culturalment neutre, els marcs discursius d’una cultura s’organitzen en relacions jeràrquiques que estableixen categories principals i subordinades en funció d’interessos determinats, tal com ho han demostrat els estudis feministes postcolonials:

Els feminismes globals i multiculturals han estat crucials en l’elaboració de l’argument segons el qual el gènere sempre està creuat amb les classes, la raça, l’ètnia, el colonialisme, la sexualitat, i qualsevol altres relacions jeràrquiques que organitzin els marcs discursius d’una cultura, incloent-hi els seus materials, les seves institucions i les seves pràctiques. (Harding, 2006: 34)

Des d’una crítica a la modernitat, des dels diferents feminismes, des dels estudis postcolonials, des de la teoria queer…, s’han denunciat aquestes jerarquies que tantes vegades l’educació ha ajudat a reproduir en nom d’uns aprenentatges “objectius” i “neutres”. Tot, en educació, ha de ser tan “normal”?

Asun Pié Balaguer (2009: 254) es pregunta: què és el que fa que la normalitat sigui tan present en el pensament educatiu? És possible pensar la normalitat com un problema històric per a la pedagogia?

Es tracta, entre d’altres qüestions, d’abandonar les intencions de pedagogitzar l’altre, d’educar, de normalitzar, per tal d’inscriure’s en un projecte d’existència, de sentir i ser. Passar a excloure el sistema per tal d’incloure’s un mateix, en la seva totalitat, en un projecte de possibilitats i no de constrenyiments. (2009: 264)

Per aquesta autora es tracta de desestabilitzar certeses, de trencar amb la dicotomia sexual, de capgirar les nocions naturalitzades de l’exclusió i de “despedagogitzar” la mateixa pedagogia.

L’educació s’esforça a integrar-hi alguns “altres”, però què passa amb l’“altre” que no podem o no volem veure a les nostres aules? Què passa amb aquella part d’alteritat negada o esborrada?

Una investigació al voltant dels treballs de fi de grau de Primària presentats el curs 2013–2014 a la nostra facultat evidencia l’omissió de les diferents sexualitats. Certament, l’ocultació de les sexualitats gai i lesbiana i d’altres identitats transgèneres és un fet bastant comú en el món educatiu, davant del qual l’informe es planteja:

Quines representacions afirmatives de gais i lesbianes han vist aquests i aquestes, avui ja, mestres a les nostres aules universitàries? Quants projectes per combatre l’homofòbia s’han comentat a les classes? De quina manera se’ls ha possibilitat accedir a múltiples identificacions? A través de la literatura, de la cultura visual, de l’estudi de casos…, què s’ha fet o no al respecte? (Bernad i Molet 2014: 11)

Això és el que va escriure un alumne gai en la seva carpeta d’aprenentatge; se sentia invisible, en un silenci incòmode:

In)visible en un sistema educatiu en què la societat continua amagant i excloent-ne la llibertat del que és diferent. La institució fa que els meus discursos silenciïn coses i, per tant, la meva identitat queda rebutjada i resistint en un segon o tercer pla. Quin “jo” mostraré com a futur docent? Quin “jo” coneixen els meus amics i amigues, els meus professors i professores o els meus alumnes de pràctiques? Es diu que s’ha d’acceptar i tolerar la diversitat però l’educació segueix repudiant allò que està “bé” amb allò que està “malament”. Se m’omet per no seguir l’(hetero)norma que imposa la societat, la qual cosa origina el rebuig del meu “jo” dins del sistema educatiu.

 

Danae_

 Foto: Dànae Quiroz, 2015

Per poder abordar aquestes temàtiques i d’altres, ens hem de situar més enllà de les lògiques institucionals i intentar obrir nous espais de vida, tal com ens expliquen Jordi Planella i Asun Pie:

Anem, doncs, de les impossibilitats de l’educació a les possibilitats de la vida, de sentir el que s’ha viscut. I això només pot donar-se en espais aliens a les lògiques institucionals. És a dir, en territoris flexibles que permetin l’atzar, la contingència i els esdeveniments. Que permetin, justament, que “alguna cosa” passi, que “alguna cosa” s’esdevingui, que “alguna cosa” es mogui. (2012: 276)

Potser caldrà també poder significar-ho, posar-hi veu, fer-ne altres representacions

 

pedagogies

Bernad, Olga. i Molet, Carme (2014). El género en los trabajos de final de grado de Educación Primaria. A: Mendieta, Angélica  i Santos, Clara Janneth (coord.) Líneas emergentes en la investigación de vanguardia. Madrid: McGraw-Hill / Interamericana de España.
Caballero, Zulma (2001). Aulas de colores y sueños. Barcelona: Octaedro.
Harding, Sandra (2006). Estudios feministas coloniales sobre ciencia: recursos, desafio, diálogos. A: Rodríguez, Carmen (comp.) Género y currículum. Akal.
Pié, Asun (2009). De la teoria queer i les altres maneres de pensar l’educació. Temps d’Educació, 37, 253–270.
Planella, Jordi, i Pié, Asun (2012). Pedagoqueer: resistencias y subversiones educativas. Educación xxi, 15.1, Facultat d’Educació, UNED, p. 265–283. Disponible en línia: http://e-spacio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned:EducacionXXI-2012-15-1-5130&dsID=Documento.pdf.