Marina Nuñez. Multiplicitat, 2006. FONT: http://www.marinanunez.net/2006-galeria-4/
Les investigadores feministes han demostrat les conseqüències dels biaixos de gènere en la construcció de la ciència i de la tecnologia. Al llarg del temps, el desenvolupament de teories feministes sobre la tecnociència comporten no només una anàlisi epistemològica millor sinó una ciència i unes tecnologies també millors i aquestes són les anomenades epistemologies feministes[1]. Aquestes epistemologies superen en gran mesura la distinció entre ciència i tecnologia, així com la dicotomia entre natura i societat, subjecte i objecte, natural i artificial, que estructuren la ciència de la modernitat.
Les figuracions filosòfiques feministes de Donna Haraway (1995) i Rosi Braidotti (1994, 1996) – el cíborg i el subjecte nòmada– personifiquen la tecnologia i la subjectivitat, i s’esforcen per anivellar jerarquies socials basades en la separació d’aquests conceptes. Donna Haraway (1995, 2015) defensa una teoria de l’objectivitat encarnada que permet desenvolupar projectes de ciència feminista paradoxals i crítics. Mostra que els coneixements són sempre situats i que les formes de coneixement estan encarnades. El projecte feminista de contemplar la imbricació contemporània de la ciència i la tecnologia de les societats avançades, en les vides quotidianes i, fins i tot, en els cossos biològics, ha permès a Haraway, dotar el cíborg (humà-màquina), d’una projecció epistemològica alhora que política.
Marina Nuñez. ST (ciencia ficción), 3/5, 2006. FONT: http://www.marinanunez.net/2006-galeria-3/
Les pretensions científiques d’objectivar el món generen models de realitat dels quals ens hem de responsabilitzar perquè estan estructurats, però també perquè són estructurants de la vida de la gent. L’objectivitat feminista no es basa en la neutralitat ni en l’aïllament de l’objecte i l’autonomia del mateix subjecte cognoscent, sinó en una visió integradora –no reductora– de la complexitat de les coses, segons la qual el subjecte es veu en continuïtat amb l’objecte que estudia. Tant la mirada epistemològica com la política ha de ser compromesa però sense pretendre ser totalitzant. No naixem “dones”, dirà també Haraway, però les identitats creades en les pràctiques científico-tecnològiques s’encarnen en els subjectes i en els objectes i, com a tals, tenen conseqüències polítiques. És justament des d’una posició discursiva feminista que s’arriba a desplegar tot un seguit de gradacions epistèmiques que es va transfigurant en relació a les noves necessitats socials.
L’èmfasi en articulació i potència política de les xarxes i les interfícies com a territori cíborg, on els gèneres i els cossos puguin superar-se en un món postgènere, ha donat lloc a diferents debats feministes orientats a l’àmbit tecnològic i digital (ciberfeminismes, tecnofeminismes, postfeminismes, transfeminismes, entre d’altres) situats en l’exploració crítica de les identitats (Zafra, 2014). Aquests debats s’han articulat amb altres relacionats amb la biotecnologia i l’enginyeria genètica (Donna Haraway, 2004).
Sonia Cillari. Sensitive to pleasure, 2010 FONT: http://www.fundaciontelefonica.com/2010/11/29/17_01_2014_esp_6370-1443/
[1] Per ampliar información sobre el progresiu desenvolupament i les diferents visions de l’epistemología feminista: Noemí Sanz Merino (2011). Donna Haraway. La redefinición del feminismo a través de los estudios sociales sobre ciencia y tecnología.: Eikasia. Revista de Filosofía, año V, 39 (julio 2011) http://www.revistadefilosofia.org/39-03.pdf
el treball afectiu i la lògica de la vida sobre la vulnerabilitat i la resistència